L'agressió al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, per un jove menor d'edat a Pontevedra és per sort un fet excepcional en la vida pública espanyola i com a tal ha de ser tractat. Tant és així que a cap president del govern no li ha succeït en l'exercici del càrrec res de semblant des de l'inici de la democràcia. Tampoc cap ministre ni cap president d'una comunitat autònoma no ha estat agredit físicament. Caldria remuntar-se a finals dels anys vuitanta per recordar la bufetada de l'empresari José María Ruiz-Mateos a Miguel Boyer, que era el ministre d'Economia i Hisenda durant l'expropiació de Rumasa el 1983.

El succés de Pontevedra ha de ser denunciat i repudiat unànimement. Les diferències ideològiques, per abismals que siguin, no poden servir mai com a refugi o empara de la violència. La rapidesa dels líders polítics condemnant l'agressió hauria de servir per rebaixar la tensió en aquest final de campanya, tan estret electoralment i on hi ha tants actors en joc i molts escons en disputa.

El fet que l'incident hagi succeït a Galícia, on el PP governa amb una còmoda majoria absoluta, i a la ciutat on Rajoy va començar la seva carrera política com a regidor de l'ajuntament va fer, segurament, que les mesures de seguretat no fossin ni les habituals, ni les apropiades. El vídeo que recull el moment de l'agressió, que hem pogut veure una vegada i una altra, crida primer l'atenció per la contundència del cop que rep el president espanyol i que, òbviament, no s'espera. Però també per la relaxació de la càpsula de seguretat de què gaudeixen sempre els caps de l'Executiu, fins i tot quan estan en contacte amb els ciutadans per mostrar proximitat, com era el cas.

Que l'incident el protagonitzés un jove conflictiu de 17 anys, fill d'una família benestant i hooligan del Pontevedra, que va declarar repetidament a la policia que ho tornaria a fer i que va ser victorejat mentre era detingut, mereix alguna cosa més que un comentari a peu de pàgina i reflecteix també que la tensió social no està en el camp aliè com de vegades se'ns vol fer veure sinó en el propi.