El descrèdit de la premsa espanyolista de Barcelona és un fet. I no pas perquè defensi la unitat d’Espanya —cosa perfectament legítima i, fins i tot, esperable ja que és l’opció conservadora, immobilista— sinó per la manera  antiperiodística, mercenària i interessada de la línia editorial que exhibeixen. Una cosa és defensar la unitat d’Espanya i una altra molt diferent participar de les campanyes de difamació organitzades per la Moncloa, com la que va protagonitzar Enric Hernández i El Periódico de Catalunya durant el famós escàndol de The nota, atribuïda falsament a la CIA per embrutar el bon nom dels Mossos de l’Esquadra. Una cosa és defensar la unitat d’Espanya i una altra cosa molt diferent és que Ignacio Vidal-Folch i l’edició catalana d’El País diguin que Catalunya necessita urgentment tot de trens carregats de psiquiatres perquè els independentistes tenim una salut mental inferior a la dels espanyolistes. Són només dos exemples coneguts però és clar que els lectors en recordaran infinitat d’altres. El cert és que la guerra d’independència de Catalunya és una guerra informativa que ha aconseguit acabar amb la poca credibilitat que els quedava als diaris espanyolistes de Barcelona, uns diaris que perden constantment lectors, que han esdevingut empreses ruïnoses i que només se sostenen gràcies a un finançament indefinit que va propiciar Soraya Sáenz de Santamaría a través de diverses empreses de l'IBEX. Espanya s’acaba però també s’acaba el seu crèdit informatiu. S’ha arribat a un punt fatal, a un punt de no retorn, en què la majoria dels lectors de Catalunya i dels mitjans de comunicació internacionals han deixat de donar crèdit al que proclama la premsa espanyolista. Perquè s’ha revelat com a propaganda política disfressada d’informació, perquè s’ha abusat de la bona fe dels lectors durant massa temps. És més, la premsa espanyolista ha deixat de generar opinió positiva, d’influir amb eficàcia, de convèncer ningú, de suscitar opinions positives en favor de la causa d’Espanya. I el cas més escandalós d’aquest fenomen, el més significatiu, és el de La Vanguardia, antany un rotatiu d’enorme prestigi que avui ha acabat esdevenint sinònim de fracàs periodístic. No és que La Vanguardia s’hagi convertit en intranscendent, és que ha aconseguit esdevenir sinònim de fiasco, d’indesitjable companyia. De foc amic.

Recordem alguns fets recents que demostren l’enfonsament definitiu del crèdit d’aquest periòdic fundat per don Carlos i don Bartolomé Godó. Quan Josep-Antoni Duran i Lleida, un cop divorciat políticament d’Artur Mas, va intentar establir un espai catalanista autonomista i d’orde, contrari a la independència, el cert és que la decidida ajuda periodística del diari dirigit per Màrius Carol només va servir per accentuar la seva derrota electoral i per desprestigiar, encara més, el veterà polític aragonès. La famosa fotografia del Palace no va ser cap estratègia malvada dels seus adversaris, més aviat tot el contrari, va ser una pensada dels seus aliats. El mateix fenomen es va repetir, un temps més tard, amb el cas de Santi Saltimbanqui, també conegut com a Santi Vila, un polític que va rebre tota la cobertura mediàtica possible de La Vanguardia i que avui ha esdevingut una altra víctima d’aquest periodisme que ja no convenç ningú. El desprestigi de l’antic alcalde de Figueres s’ha aprofundit encara més gràcies al fet que Màrius Carol li fes costat en el seu moment. Com un altre foc amic. I, per últim, un darrer exemple que esmentarem avui, el de Marta Pascal, la política preferida d’Artur Mas per comandar el PDeCat. La veritat és que, davant dels indecisos, davant dels que votants del partit hereu de Convergència, l’activa participació de La Vanguardia en favor de la senadora només ha servit per contribuir a la victòria dels partidaris de Carles el Gran, el Pros, el que ha de tornar per alliberar Catalunya. Ja és ben cert que amb amics com aquests de can Godó no calen enemics. ¿O és que algú es pensava que podrien escriure impunement contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya, no amb arguments, no amb informació, no amb opinió lliure, sinó amb intoxicacions i propaganda matussera sense destruir la credibilitat periodística de la que, fins fa pocs anys, gaudien?