Durant els moments més excitants del fracàs de l’Estatut fins a l’esclat del procés, l’electorat català afrontava cada campanya electoral com si fos l’última. Parlo d’aquells temps en què molts votants anàvem massivament a les urnes i, amb una sornegueria ben joliua, compartíem amb els conciutadans de cada mesa electoral frases com “aquesta és l’última vegada que empraré el DNI espanyol” i etcètera. Curiosament, ha calgut que el cinisme i les mentides del procés quallin moribundament en una precampanya com la del 12-M que, tot i encara circumscrita al marc autonòmic, ha acabat, ara sí, demostrant que les costures de l’Espanya constitucional descansen sota terra. Sovint, ens ho recorda el marxisme canònic, la vivor d’un temps històric es troba en les seves escorrialles i comença a afirmar-se quan les aspiracions dels seus protagonistes han acabat fracassant.

Si parem esment a la flaire d’aquesta propera comesa electoral, que ja ha començat a desplegar-se en l’amanida de propostes de tots els partits, hom comprova fàcilment que fins i tot els sectors espanyolistes s’han quedat curts de promeses. La llei d’amnistia —un alehop que, com no em cansaré d’insistir, és una necessitat d’Espanya per tancar de nou i en fals el règim del 78— ha provocat que les amenaces repressores de l’espanyolisme quedin absolutament velades: de fet, el previsible creixement de vot del PP a Catalunya no s’explica per un augment de conciutadans que maldin per veure els indults revocats ni Carles Puigdemont a la garjola, sinó pel retorn d’un electoral centrista-espanyol a qui ja li està bé que els líders del procés campin lliures a fi de poder tornar a pactar amb la Convergència de tota la vida. De fet, l’amnistia els garanteix que la independència s’adormi.

Aquest és un factor que també es palesa en el vot independentista més antisistema, d’aquells votants que faran costat a Sílvia Orriols per “enviar-ho tot a la merda” i tornar a una Catalunya de pura raça. Per molt emprenyats que estiguin, com ja he dit alguna vegada, aquests mateixos electors són ben conscients que ni la batllessa de Ripoll ni el Sant Pare en una nau espacial podran impulsar polítiques migratòries realment efectives al país, pel simple fet que la Generalitat no té cap mena de control en temes com ara les duanes, les deportacions o el control de fronteres. Això ho té ben present fins i tot el votant més naïf d’Orriols i, de fet, ho deu poder comprovar la mateixa lideressa cada dia durant el seu exercici. Tot plegat, palesa que a Catalunya la política ja ha esdevingut un afer purament estomacal en què els electors només trien quina és la seva demagògia favorita.

Però la dinàmica de l’esclat de les costures autonomistes es nota especialment en els dos partits de centre que concorren al 12-M: el PSC i Esquerra. Amb un simple cop d’ull als moviments de Pere Aragonès pot comprovar-se com, per intentar contrarestar l’aparent huracà del retorn del president 130, el Molt Honorable 132 sembla una metralladora de propostes tan agitada com la de John Rambo. El problema d’Aragonès rau en el fet que totes aquestes iniciatives —com ara la proposta d’una conselleria íntegrament dedicada a la llengua catalana— topen de front amb la imatge del seu propi govern en solitari, del qual pràcticament cap català en sabria recitar més de tres consellers. Conscient d’això, Aragonès intenta recordar la iniciativa republicana en la llei d’amnistia, inconscient que la majoria dels electors no votaran pensant en una gràcia que ha generat menys entusiasme del volgut.

Mentre Maragall encara podia compartir el balcó de Palau amb ZP, serà difícil que l’actual capatàs del PSC pugui confiar la mateixa tasca a Pedro Sánchez, després que el PSOE participés en l’operació del 155

Salvador Illa, per altra banda, havia pensat que en tindria prou amb una campanya mig catalanista i de centre per assegurar-se la victòria, i és així com el líder del PSC repeteix compulsivament que està disposat a xerrar amb tothom, exceptuant la ultradreta. Per altra banda, Illa afronta el mateix problema que Aragonès; la indolència general per l’amnistia (això de posar el comptador a zero no és gaire excitant) i els problemes que el PSC sempre ha experimentat quan ha tingut opcions d’arribar a la Generalitat. Mentre Maragall encara podia compartir el balcó de Palau amb ZP, serà difícil que l’actual capatàs del PSC pugui confiar la mateixa tasca a Pedro Sánchez, després que el PSOE participés en l’operació del 155. De fet, Illa no només ha renunciat a bregar contra Puigdemont, sinó que fins i tot ha insinuat algun elogi a Pujol, conscient que també necessita pinso convergent.

Sigui com sigui, queda de manifest que el marc autonòmic posterior al procés només pot oferir campanyes com la que ja vivim, una espècie de venda compulsiva de motos i d’indiferència general que només s’altera de tant en tant amb l’hipotètic retorn de Puigdemont al país. La mort de l’autonomisme es certificarà quan l’antic president, una vegada aterrat a casa, tingui exactament el mateix (i escàs) marge de maniobra política que quan vivia a Waterloo. Aquesta potser no serà l’última campanya autonòmica, però sí que mostrarà perfectament com aquest model de política ja és caduc, afavorint només el partit de l’abstenció, més encara si —i no és fer volar coloms— les eleccions s’han d’acabar repetint.