"Així, heu estat bé?", sento que pregunta la noia de l'hotel a una parella aparentment feliç mentre passa la seva targeta pel datàfon. L'home desvia la mirada cap als finestrals. Diu que sí poc convençut, mentre busca l'èpica romàntica de les muntanyes que ensenyoreixen l'establiment. La dona fa un passet enrere que no se sap si és per fugir o per agafar embranzida. Després d'un instant de dubte, acaba dient: "Mira, la veritat és que estem una mica dolguts".

La cara de sorpresa de la recepcionista és poca cosa al costat del desencís que les paraules dibuixen en el rostre de la senyora. En lloc d'alliberar-la, sembla que la confessió exerceixi un pes de plom sobre el seu físic perfectament cuidat, encara jovial i atlètic. Es nota que fa un esforç per ser educada. La manera de contenir la mala llet em recorda el dolor que, a molts amics, els produïa parlar malament dels polítics empresonats fins no fa gaire.

"En aquest hotel es van casar els nostres pares — sento que diu la senyora—, buscant la mà del seu home. Tots dos vam venir-hi de petits amb les famílies respectives. Tots dos tenim, o teníem —corregeix com si no sabés com arreglar la figureta— , un record magnífic de les estades que vam fer a les habitacions que donen a la terrassa. Vam reservar la cambra més cara de l'hotel no pas perquè siguem multimilionaris sinó perquè vam saber que reobríeu i ens feia il·lusió donar-vos una empenta".

"La darrera vegada que vam ser aquí, la cosa ja anava de baixa", sento que explica la senyora per mirar de deixar clar que no critica sense base. Em sembla entendre que aquell cop un Sant Bernat va entrar a la sala on se celebrava la boda de la seva germana i es va menjar un canapè que havia caigut a terra davant la indiferència del servei. Tot i així, en aquella època la terrassa que hi ha davant l'ermita encara no semblava un bar de platja.

— Quina necessitat teniu d'espatllar un lloc idíl·lic amb aquestes taules de Coca-Cola i de cervesa d'Estrella?, pregunta la senyora desolada, contenint la indignació, molt finament.

Jo també recordo aquell mobiliari de jardí romàntic, i les taules de vímet de les que em parlaven els meus pares. Jo també he quedat parat de trobar taules i cadires de ferro forjat rovellant-se en racons inversemblants. La Diana i jo també jugàvem a fer la croqueta amb els nostres germans respectius a la mateixa pendent de la terrassa que dona a les habitacions més sol·licitades. Hem demanat raspalls de dents i ens han donat un kit de quan Joan Gaspart era president del Barça.

Per un moment penso d'afegir-me a les queixes de la senyora. La piscina té la gespa artificial mal posada. La caseta dels gossos sembla un cau de puces; el bufet de l'esmorzar, una gimcana organitzada per un càmping. Els Sant Bernats han perdut l'encant. La seva bonhomia natural, tan pedagògica pels petits i pels adults, emet una apatia depriment, de bèstia desmoralitzada. L'hotel em fa pensar en el país que es consumeix entre les runes de la cultura de l'afarta'm i diga'm moro.

Gaspart va tenir l'hotel tancat durant uns anys i ara sembla que l'han agafat uns altres empresaris. No sé si també són d'aquests que després es queixen que, a Catalunya, els negocis no estan prou ben vistos. "Heu posat tot això al qüestionari que hi ha a les habitacions?", sento que pregunta la noia de recepció. La senyora li acaba de recordar que ha pagat 200 euros per una suite amb jacuzzi i que no hi havia cap jacuzzi, només una banyera gran i un dispensador de sabó de clínica.

La noia insisteix en el qüestionari i veig que la Diana arriba amb la maleta. "Ja has pagat?", em pregunta. "Diu que ens perdonen els extres", m'invento amb un somriure seductor, de lladre de guant blanc anglès. I, mentre l'acompanyo subtilment a la sortida, afegeixo: "vinga, que et convido a dinar a Can Besa". "És important que totes aquestes queixes arribin als de dalt", he pogut sentir que deia la noia de l'hotel, com si fos una tertuliana de Podemos. I més de lluny, quan ja sortíem, la senyora expoliada: "És que teniu un pobre Sant Bernat que es passeja amb el nas nafrat...!"