Una bona amiga, casada amb un bon amic, em va dir quan em va regalar el meu llibre de l’estiu: “Si t’ha agradat Pàtria, aquest t’agradarà més”. Tots tenim cada any un llibre d’estiu. Per a mi ja fa temps que acaba sent un dels regals dels amics pel meu aniversari. Fer anys abans de l’estiu té aquest petit avantatge: els amics competeixen per fer-te feliç amb el llibre de l’estiu. I encara que no ho saben prou, perquè els ho dic poc, em fan feliç sempre, l’encertin o no.

Aquest any el llibre de l’estiu ha sigut No diguis res, de Patrick Radden. Un documental sobre els fets del conflicte nord-irlandès que va tornar a esclatar el 1969, entre els catòlics i els protestants de l’Ulster, una província històrica del nord d'Irlanda, que majoritàriament configura la Irlanda del Nord tal com la coneixem avui. El llibre brillantment redactat per un grandíssim escriptor de Boston d’origen irlandès és un document volgudament periodístic. Descriu amb contundència i realisme els fets d’un conflicte que va causar prop de quatre mil morts durant més de trenta anys. L’Acord del Divendres Sant de Belfast el 1998 va tancar l’aixeta del vessament de sang i va fer que es consolidés l’opció política propugnada pel Sinn Féin i el seu carismàtic líder, Gerry Adams. La mitja dotzena de protagonistes del llibre, juntament amb tots els personatges secundaris que s’hi relacionen, et colpeixen. Les  lluites i els conflictes entre minories ètniques, culturals o religioses estan sempre presents en el nostre imaginari com a catalans, abocats a patir-les des que existim com a poble. Almenys des que tenim memòria escrita. Però el victimisme actual, per sort, no es veu tacat pel desgavell de les lluites armades. El nostre darrer record sagnant es remunta a la Guerra Civil dels nostres avis i va ser molt més que una lluita patriòtica. En canvi, el procés d’aquests anys ha sigut moltes coses però no una lluita militar. Repeteixo, per sort. Per tant, no ho podem comparar ni amb el conflicte basc, ni amb l'irlandès. Si els catalans del segle XXI som pacifistes o no, és discutible. El que sembla que no som és prou animals. O en tot cas, no tant per acabar clavant-nos trets els uns als altres.

La guerra, o et mata físicament o et liquida mentalment

El llibre colpeix, entre moltes altres coses, per com acaben d’afectats mentalment els protagonistes de la lluita armada. No van entendre res de la pau, i segurament tampoc res de la guerra. Lluiten amb el mateix odi amb què ho fan tots els pobles oprimits i opressors. Lluiten amb la ràbia per les morts dels germans, pares, fills, amics i veïns. El llibre ens ho ensenya especialment a partir dels testimonis que els mateixos combatents van acceptar compartir a inicis del 2000, en principi exclusivament com a documents confidencials per a la posteritat, i que van ser custodiats acadèmicament pel Boston College. No us en puc dir més sense fer espòiler. Però tots els protagonistes acaben anímicament desmuntats. La guerra, o et mata físicament o et liquida mentalment.

La figura més controvertida, però, és la del mateix Gerry Adams. L’heroi republicà que sobreviu a tot i que esdevé un mite. Heroi, aprofitat, o traïdor? Ho haureu de jutjar vosaltres mateixos perquè el llibre pretén que ho fem. Com a bon periodista, l’autor vol que prenguem part en el debat sobre la violència en la lluita nacional. Jo ho vaig fer fa temps. Per a mi res justifica una mort. Quan dispares perds la raó. Tot i que, quan ho fas en defensa pròpia, només vols salvar la vida, i segurament no hi tens més remei. Més enllà del llindar de la violència hi ha la guerra i la mort. Mai s’hi ha d’arribar i voler tenir raó alhora. I quan t’hi porten, que Déu t’agafi confessat. Per això no saps com posar-t’hi per jutjar Gerry Adams. De cap militar a líder polític. Es pot ser a missa i repicar?

Ho escric des del Yorkshire, un dels parcs naturals del nord de la vella Anglaterra. Durant la creació, Déu s’hi va entretenir una bona estona, perquè tinc la retina i el cervell a rebentar de paisatges indescriptibles. Em costa d’imaginar els anglesos del Yorkshire com els dolents de la pel·lícula. Prefereixo continuar badant per aquestes terres mentre intento oblidar-me per uns pocs dies dels Ulster que ens envolten i que encara no han trobat el seu Divendres Sant, el seu camí de la pau.