Entre la Pasqua i la mandra que fa la política, vaig aprofitar el darrer dia de festa per avançar una mica més en l'Ull per ull.

(...) Al final, encara que el resultat no sigui perfecte, allò que té un pes en el món és la lluita de cadascú per crear-se un espai de llibertat. Per això és tan important saber distingir els pares dels fills, els colons dels immigrants i els nois que van a la universitat per no tenir problemes dels estudiants vocacionals. Per viure bé o per fer alguna cosa de profit, cal aprendre a convertir el verí del poder que hem heretat en una medicina. Són les coses que poden trencar-nos les que tenen capacitat de fer-nos créixer, per això diem alegrement que el que no mata engreixa.

El mateix verí que va inflar els bíceps del Jordi, doncs, a mi m'ha estimulat la curiositat intel·lectual i m'ha empès a buscar recursos per intentar viure d'escriure. Suposo que ell depèn de la força del seu cos, per no perdre l'equilibri intern; jo depenc de la sang freda que em donen els estudis i la literatura. Si el cos del Jordi em sembla fruit de la importància visceral que a casa seva van donar a la violència, deu ser perquè el meu cap s'ha construït mirant de vertebrar l'obsessió que els pares tenien per protegir la sensibilitat i la memòria. Cada vegada que el veig estenent roba des de casa, amb el cos guarnit de tatuatges, penso en el camí que he fet des que vaig entrar a Blanquerna.

Jo no vaig començar a treballar en un magatzem, però també m'he fet un tip de traginar caixes de peix congelat. A mi també m'ha tocat tractar amb pinxos i baixar al fons del pou a buscar les restes d'aigua neta amb les quals se suposava que m'havia de fer passar la set. Fa anys, quan estudiava, la mare em va explicar que el Jordi havia tingut un atac de pànic un dia que anava a treballar amb el cotxe. Es veu que va entrar en un túnel de la Ronda i li va semblar que no en sortiria mai més. En aquella època, molts dels meus amics vivien a les portes del manicomi.

N'hi va haver un que va viatjar un estiu a un altre continent amb una ONG i va tornar casat; un altre es va lligar una turca, es va fer musulmà i va començar a parlar com si s'hagués pres alguna cosa. Un tercer va marxar a estudiar tècniques de relaxació a Londres després de tallar amb la seva nòvia, que al seu torn es va enamorar d'un traficant de cotxes d'ocasió d'un país del Pròxim Orient. Em sembla que la seva millor amiga estava penjada d'un marroquí amb aire d'intel·lectual francès que tenia el matrimoni arranjat a l'Àfrica per la família.

Hi penso molt en la diàspora d'aquells anys, ara que les estructures del país cauen com si fossin un castell de cartes. Era com si no poguéssim aplicar res del que havíem après o com si a l'escola ens ho haguessin ensenyat tot del revés. Era com si la vida que ens oferien a casa i a la televisió ens deprimís o ens pesés massa. Els amics s'escapaven del país i es buscaven lluny d'ells mateixos, en paratges sospitosament exòtics. Jo m'avorria mortalment mirant de ser fidel a les banderes que havia rebut, i patia pensant que la veritat és molt complexa, però que si bades una mica te l'endinyen i deixes de ser un home.

Recordo que, tot just quan començàvem a sortir de nit, el Jordi va agafar el costum d'anar dient pels llocs. "El dia que faci 18 anys em suïcidaré". Ho deia amb una seguretat desconcertant, que no deixava marge per fer-ne broma, però que tampoc no donava peu a fer-ne un drama. A mi la frase em divertia, sobretot quan la deia davant de la seva mare, la filla del senyor Vicenç, que era una senyora tranquil·la i adaptable, que havia après l'art de la indiferència del seu pare i que no s'alterava mai per res. "No siguis poca-solta", protestava amb una indignació que no li he tornat a veure.

El Jordi no insistia, es limitava a alçar una cella i a mirar-me amb un somriure carismàtic, de cavaller experimentat, com volent dir, ja veurem qui diu l'última paraula. En aquella època, la mort em feia una por patètica. Era incapaç d'estar-me ni un minut en companyia d'un cadàver; la idea que em podia morir en qualsevol moment, i per qualsevol fotesa, m'angoixava. La retòrica suïcida del Jordi m'ajudava a riure'm dels meus petits fantasmes. El fons inconformista de la frase, just quan més raons semblava que teníem per ser feliços, em feia gràcia. Sobretot per l'aplom amb què la deia:

- El dia que faci 18 anys em suïcidaré.

Naturalment, si el fill de puta hagués aparegut penjat a la seva habitació el 27 de juliol de 1991 ara tindria un record traumàtic. Però el dia que va tenir l'edat de votar ja sabíem que la idea del suïcidi era metafòrica. Darrere la seva promesa hi havia, només, la determinació de no esdevenir la coartada dels seus pares. Res que no passi cada dia a tot el món; el Jordi era un altre menor d'edat que invocava l'esperança de tornar a néixer el dia que es fes gran. Volia alliberar-se de les servituds que havia heretat i expressar la mandra que li feia viure sotmès a uns valors que el deprimien.

Encara que jo fos més discret, també vivia rebotat amb els detritus de les derrotes heretades. Per trencar amb la força gravitacional de la nostàlgia, ell va agafar la història de la seva família i la va llençar directament per la finestra. "No volíeu oblidar, doncs oblidem, collons!". Aquest gest, que podria haver sigut d'artista, va enamorar moltes princeses. A la meva manera jo també he acabat portant tan lluny com he pogut l'actitud que vaig trobar a casa. El que passa és que, com que a casa volien recordar i no pas oblidar, he anat en direcció contrària: en comptes de llençar per la finestra el passat de la família, m'he passat la vida separant el gra de la palla, és a dir, posant-ho tot a prova.

Me'n vaig acabar d'adonar no fa gaire, un dia que érem a la placeta d'Ocata i parlàvem amb la seva mare de la biblioteca del senyor Vicenç i dels llibres que encara té guardats en els altells del pis en caixes. Com que som veïns i tinc espai, en algun moment va sortir la possibilitat que en guardés alguns, i el Jordi, que escoltava la conversa fumant en silenci, va dir: "Els llibres, mare, es venen, no es regalen". Em vaig haver d'aguantar el riure. Feia temps que no ens vèiem i em va alegrar saber que, a diferència de molts dels meus amics més cultes, no s'ha estovat gens ni mica.

Encara que no ens assemblem gaire, sempre he empatitzat amb la seva manera d'agafar-se les coses a tot o res; i amb el fàstic que li fan els processos establerts de submissió col·lectiva. Pel que fa a la mania que tinc de separar el gra de la palla, suposo que m'ajudarà a explicar per què vaig caure presoner del bon cor de la Núria. La primera nòvia que vaig tenir a periodisme em va ensenyar la lliçó més important de la carrera, potser la lliçó que m'ha portat a escriure. Em va ensenyar que soc tossut, però que les idees establertes i acceptades per la majoria que no troben la manera de ficar-se't al cervell, tard o d'hora miren d'atacar el cos per estovar-te i conquerir-te.