Aprofito que venen les vacances de Setmana Santa per fugir una mica de la política i passar-vos una nova entrega del llibre que tinc en marxa. Quan torni del meu viatge als confins de l'Àfrica Negra, ja reprendrem el fil del drama local.
(…) Tot i que treia males notes, el Jordi era molt llest, tenia gràcia despullant les aparences. Havia heretat del pare una crueltat de poble despietada i purificadora. No recordo què em va dir, només estic segur que el vaig enviar a la merda i que em vaig alçar de taula. El restaurant tenia un jardí i va venir a disculpar-se de seguida. Encara sorprès de la meva insurrecció, em va oferir una cigarreta: "Em fot —va dir— que siguis tan intel·ligent i que, en canvi, et donis sempre per vençut abans de començar". La frase em va sorprendre perquè era un noi que no abaixava mai la guàrdia i perquè mai ningú no m’havia dit, si més no tan directament, que el meu cap fos capaç de donar-me alguna victòria pràctica.
Com que em va semblar que també parlava d'ell, del seu derrotisme amb les notes del col·legi, no vaig contestar. "Tu et dónes per vençut a classe i ets més intel·ligent que jo”, li hauria volgut dir, però em va fer vergonya. A més, em va sorprendre adonar-me que era prou punkie com per considerar-se un cas perdut a la nostra edat. De vegades el matís d’un gest o d’una escena em tornava el record d'aquell moment. Pensava que potser, per algun motiu que no arribava a entendre, el meu amic havia nascut sense ales o que les havia perdut en les apostes o en les guerres d’un tercer —probablement de la família.
La qüestió és que si encara ara no he oblidat aquella primera conversa d'homes, llavors la descripció d'Europa que feien Finkielkraut i Berlin me la recordava constantment. L'àngel sense ales que vaig veure aparèixer en l’espontaneïtat d’aquella frase, després l’he vist en altres persones que m'han ajudat i que ja aniran sortint si aconsegueixo fer avançar la història. A mesura que llegia aquests autors, vaig començar a pensar que les ales que trobava a faltar en el meu amic eren l'amor a Catalunya que el senyor Vicenç havia renunciat a traspassar-li.
No sé per què he escrit "amor a Catalunya", potser perquè llavors m’ho deia així, com si l'amor fos a una cosa que pot dividir-se o bescanviar-se. Justament la gràcia de la vida radica en el fet que mai sabem del tot quins amors concrets estem en condicions d’abandonar sense podrir-nos o trencar-nos. La fondària d’un afecte sempre és un enigma, ni que sigui perquè el significat d’una història d’amor només se sap quan la podem donar per acabada. L’amor es transforma però no es pot dividir o controlar i no sempre tenim prou energia creativa, o prou força moral, per omplir el buit que ens deixen els canvis de rumb o les retirades estratègiques.
El senyor Vicenç pertanyia a la quinta del biberó; després de l’afusellament de Companys, va enterrar els seus sentiments vexats de joventut i es va dedicar a fer diners. Els negocis li van donar una bona posició, però no li va donar una autoritat neta i tranquil·litzadora. El fet d’haver hagut de renunciar a una part de si mateix per tenir la festa en pau li va deixar un aire de bonhomia entranyable, sobretot davant dels castellans, que tornaven a ser els amos del país. Els diners li van oferir mitjans per satisfer els deures materials que tenia amb la família d’una manera generosa, però no li van donar la seguretat que necessitava per deixar-se anar, ni que fos en els cercles més íntims.
El senyor Vicenç era un d’aquests catalans que patia amb el Barça fins al punt de no sopar els diumenges que l’equip perdia. Aquest petit martiri, i l’atenció soferta que posava en els 90 minuts de joc, li van servir de vàlvula d’escapament tota la vida. A més, si de jove va haver de veure com li afusellaven el president del seu país davant dels nassos, mentre ell feia la viu-viu per sobreviure o per no quedar estigmatitzat, de gran va veure com la mare dels seus fills es moria de manera prematura. La mort de la seva senyora, especialment arbitrària, el devia acabar de tancar en ell mateix. Suposo que va accentuar els petits rituals hedonistes de qui dia passa any empeny, que jo li coneixia.
Al final, encara que el resultat no sigui perfecte, allò que té un pes en el món és la lluita de cadascú per crear-se un espai de llibertat
El senyor Vicenç no va deixar mai que el franquisme li entrés al cor, això es veia a simple vista. Però en comptes de bunqueritzar-se en la memòria com va fer la família de la meva mare, o com van fer els meus pares, es va deixar portar pel torrent de la història esperant que algú recolliria el seu testimoni abans que se l’endugués l’oblit. Sense autoritat per influir en un ordre de caire col·lectiu i, per tant, sense capacitat per decidir a casa gaire cosa més que no fos l’hora d’entaular-se per dinar o per sopar, va convertir Catalunya en un vici personal. A l'habitació del seu pis de passeig de Sant Joan hi tenia, a més de l’Obra Completa de Josep Pla, tots els volums editats per la Selecta i la col·lecció de clàssics grecollatins traduïts per la Bernat Metge.
Quan llegia Finkielkraut jo encara no havia entrat a la seva habitació, encara no coneixia la seva biblioteca ni la seva història, però tampoc no em feia falta. De la conversa amb el seu nét ja n'havia tret la intuïció que després havia reforçat amb tanta contundència el noi dels ferros a la boca de la facultat d'Història. Les estructures morals de casa meva no serien suficients per resistir la pressió del món. El Jordi ho havia vist abans que jo, probablement per experiència pròpia. La seva manera d’intentar recuperar la humanitat perduda era menysprear els estudis, trencar intel·lectualment amb el passat. En el fons, el meu objectiu havia de ser el mateix, encara que mirés de fer-ho a través de la vida universitària.
En general, les coses importants difícilment s'entenen a la primera, i difícilment s'entenen d’un sol cop, com qui es pren una pastilla. De vegades hem d’acumular una colla records, abans no aconseguim destriar el gra de la palla i podem connectar les idees de manera pràctica. Quan érem adolescents, sovint em preguntava d’on sortien els braços herculoides del meu amic, i aquell pollot d’equí que treia quan ens canviàvem per anar a la platja. Suposo que em mirava el seu titot i el seu èxit amb les noies amb la mateixa barreja de complexos i fascinació amb la qual ell es devia mirar la meva activitat mental.
Ha hagut de ploure molt fins que no he pogut entendre per què vaig haver de ser jo que recollís la història del seu avi. Fins ara no se m'havia acudit pensar que ell vivia la precocitat exagerada del seu cos amb la mateixa incomoditat amb què jo vivia els llampecs desconcertants de les meves intuïcions. Fins ara no m'havia adonat que el volum de les seves esquenes, igual que el meu tràfic neuronal, eren un tret compensatori d'aquesta humanitat perduda de la qual parlaven Finkielkraut i Berlin. Ell és fill de la importància que a casa seva van donar a la violència; jo sóc fruit del neguit que he viscut al voltant meu per preservar la memòria. Ell no va acabar els estudis i jo és possible que no tingui fills.
La sang sempre arriba traumatitzada del passat i de vegades la veritat ve dissolta en un dolor tan gran que s’ha de transmetre d’una forma indirecta. El Jordi treballa a Mercabarna carregant caixes de peix i té una senyora que parla en castellà. Quan llegia Finkielkraut i Berlin ja feia temps que no ens vèiem quasi mai, però el seu record tenia més influència en les meves actituds que l’exemple dels companys que estudiaven per inèrcia a la Universitat. Al final, les coses importants no es transmeten a través de discursos de catedràtic, sinó a través de petits gestos, encara que el gesticulador no sempre en sigui conscient.
Des d’on escric, he vist fa una estona com sortia al terrat de casa seva per estendre la roba. Quan érem amics no anava tatuat, però ja tenia un cos imponent, de fortalesa inexpugnable. Té gràcia que després de tants anys tornem a viure l’un al costat de l’altre, és com si s’anés tancant el cercle. El seu avi em va donar la primera entrevista que vaig publicar en un diari en sortir de la universitat. Fins a l'any de la seva mort va gestionar els meus tractes amb la Hisenda espanyola a través de l’assessoria que va fundar de jove.
Cada any, quan s'acostava el 22 de juny, em citava al despatx del carrer Provença i em preguntava, abans de començar a parlar de diners. “Què, com va la política?”. “Encara que la gent d'aquí no s’ho imagini, jo sóc molt de la Ceba”. Tenia una veu afònica i un somriure entremaliat, ningú no hauria dit que s’havia passat la vida callant com un mort. Després de passar pels drames del Barça i del país, em preguntava com anava el diari Avui. Llavors l’Avui era un diari pobre que tenia el monopoli de la premsa en català. Jo li deia que cada dia anava millor, però que l’entrevista que li havia fet per al Quadern d’El País era, encara, la peça més ben pagada de la meva carrera. Llavors ell es recolzava a la cadira i es llepava els llavis de satisfacció, com un camaleó després de fer l’aperitiu.
Al final, encara que el resultat no sigui perfecte, allò que té un pes en el món és la lluita de cadascú per crear-se un espai de llibertat. Per això és tan important saber distingir els pares dels fills, els colons dels immigrants i els nois que van a la universitat per quedar bé amb la família dels estudiants vocacionals. Per viure bé o per fer alguna cosa de profit, cal aprendre a convertir el verí del poder que hem heretat en una medicina. Són les coses que poden trencar-nos les que tenen capacitat de fer-nos créixer, per això diem que el que no mata engreixa amb aquestes gotes de sarcasme i de frivolitat.