No ha estat a la Rambla de Barcelona, no ha estat a Cambrils ni a Ripoll, però tots sabem que, en realitat, sí. A Salman Rushdie ens l’han apunyalat al menjador de casa, pels que encara tenim casa, o davant dels ulls, pels que encara tenim ulls. L’escriptor està molt malferit, té 75 anys i en fa 33 que s’amaga, com pot que s’amaga, de la fàtua o condemna a mort que continua vigent. Perdrà l’ull i, segurament, la mobilitat d’un braç. El coltell, la daga, també li ha foradat el fetge del que ara mengen i menjaran tants jutges. Quan surti de l’hospital, borni i manc, s’haurà convertit en una ànima en pena, depenent, invàlid. En una amenaça viva per a tothom. Quan tornem a veure Rushdie no podrem deixar de pensar en que això és el que els passa als desobedients, als disconformes.

S’haurà convertit en una víctima encara més fràgil, fàcil de rematar per a qualsevol bon musulmà que vulgui sentir-se un heroi, l’àngel de la venjança d’Al·là, com en les fantasies més virils dels infants que juguen a la guerra mentre la mare prepara el sopar. Som d’Al·là i a Al·là hem de tornar, havia dit l’aiatol·là Khomeini, tres mesos abans de morir, rabiüt i venjatiu, el 14 de febrer de 1989. Anuncià a “tots els musulmans valents del món” que Rushdie i els editors del seu llibre Els versets satànics “conscients del contingut” que estaven “condemnats a mort”. Així s’imposava aquesta llei, avui vigent, segons la qual, de l’islam només n’han de parlar els que poden. Concretament els que poden matar-te, per dir-ho de manera entenedora.

La llengua al cul és ara la millor manera de continuar viu perquè hi ha persones que s’ofenen pel que dius. Arreu trobem éssers humans que se senten tan ofesos que es consideren amb el dret de fer-te callar, de dir-te el que has de dir i, fins i tot, com ho has de dir. I també de dir-te com has de callar, perquè els silencis no tots són iguals. Aquesta aberració l’han denunciat moltíssimes persones, d’entre les quals recordo J. M. Coetzee a Contra la censura, un llibre que explica molt bé que fer-nos callar acaba esdevenint una passió, un deliri i una ceguesa dels dèspotes. Nia dins nostre, en el narcisisme, en l’enamorament que tens de tu mateix i de les idees que consideres teves. De la teva manera de fer que consideres bona educació, en contrast i oposició amb la manera de fer dels altres. Des de 1989 fins al dia d’avui no podem deixar de reconèixer que els puritans com Ruhol·lah Khomeini estan guanyant la partida de manera visible i invisible. Vivim en una societat més acollonida i ben al·lèrgica a les idees poc habituals. Personalment ho vaig entendre, de cop, al març del 2018 en una conversa pública de la Universitat de Girona a la que Xavier Antich ens havia convidat a Valtònyc i a mi.

La sala era plena d’estudiants que tenien seriosos dubtes sobre el que nosaltres estàvem dient i que feien afirmacions sorprenents. Almenys per a mi. Perquè alguns estudiants sostenien, en nom de la bona educació que, tant Josep Miquel Arenas com jo, ens hauríem d’haver expressat d’una altra manera, una manera millor. Així no ens hauria perseguit la policia. Una altra manera sense ofendre ningú, haver trobat una expressió més puritana i pacífica, més agenollada, que condís més. Això ho vaig aprendre aquell dia a la universitat, que ja m’està bé perquè és un lloc on hi vas a aprendre coses. I dels alumnes sempre n’he après més que dels mestres. Vaig aprendre que, en el món en el que visc, molta gent encara no ha entès que la forma és el contingut i que el més profund no és altra cosa que la pell.

La imatge de Rushdie, desvalgut i borni, és l’encarnació de la nostra societat ferida, atacada, que aspira a veure-hi clar i a mirar-ho tot, a pensar-ho tot

Què deu haver dit Rushdie a Versets satànics perquè l’odiïn tant? La veritat és que no gaire. Res que no sàpiga perfectament qualsevol musulmà que, com ell, hagi nascut a Bombai en una casa de tradició islàmica i que hagi experimentat la contradicció entre la religió més puritana, immobilista, i l’educació lliurepensadora, pròpia d’un món contemporani. És la tensió, el drama humà entre la llibertat i la identitat, entre el bé i el mal, entre la submissió i l’emancipació del qual sempre parla la literatura, des que el món és món. Perquè, en teoria, la religió ho té tot resolt però això només és una de tantes hipocresies nostres. En el món real, de resolt, no hi ha res. I que davant d’aquesta formidable colossal estafa, davant de la incapacitat que tenim tots els humans de viure una vida que valgui la pena de ser viscuda, només ens queda la broma, el sarcasme, la ironia, la derisió, la rialla alliberadora.

Només cal mirar-li la cara a Khomeini en qualsevol fotografia per entendre que el que no pot suportar és que se’n burlin. El guia de la revolució iraniana i dirigent vitalici de l’Iran se sent excessivament important. A un purità el podeu insultar, li podeu dir de tot. Si li dieu assassí encara se sentirà cofoi, content en el fons, perquè això vol dir que és temible. Fareu d’ell un homenet que juga a la guerra, com quan era petit i la seva mare preparava el sopar. Al Charlie Hebdo es burlaven amb cruesa de totes les religions, però també dels islamistes, de l’islam i de Mahoma, a cada número. En una famosa vinyeta no només es van atrevir a representar Mahoma, com feien sempre. El van treure fent una ganyota de desesperació amb el titular “Mahoma superat pels integristes”. I unes suposades declaracions del fundador de la religió musulmana: “És difícil acceptar que els que t’estimen són uns imbècils”. Aquests acudits i d’altres d’encara més verinosos van costar 12 morts i 11 ferits el 7 de gener de 2015. I una progressiva intimidació dels mitjans de comunicació davant de qualsevol poder efectiu i de qualsevol amenaça que tingués possibilitats de dur-se a terme. Mig món se’n riu de l’altre mig però n’hi ha que, si volen, també et poden tallar el coll.

Els personatges de Versets satànics són com és la gent en la realitat i no com a l’Alcorà o a la Bíblia. No són bons o dolents sinó bons i dolents alhora, al mateix temps, perquè així som tots els humans, proveïts de capacitat moral i de llibertat. Un avió explota en ple vol i dos indis de l’Índia, Chamcha i Gibril, cauen del cel. Aquest és el sorprenent començament de la famosa novel·la. No sabem si són vius o morts, només sabem que no són àngels ni dimonis perquè, al capdavall, són àngels i dimonis simultàniament. Perquè intercanvien el mal pel bé, i a la inversa, amb sorprenent habilitat. I perquè en la narració tampoc no sabem com distingir els àngels dels dimonis, ni Satanàs de Déu. El lector de la novel·la tampoc no sap si, en realitat, Gibril és l’arcàngel Gabriel però el trobem entrevistant-se amb el Mahoma dels inicis, un comerciant àrab que vol desesperadament posar-se en comunicació, en comunió amb la divinitat, un home desesperat que vol sentir almenys una paraula del més enllà. És aleshores quan Gibril es fa un gloriós i estentori pet, com si fos un personatge entremaliat dels Pastorets.

Mahoma, al capdavall un humà, s’inventa les revelacions de Déu per fundar la seva religió. Té visions que no se saben molt bé d’on venen, si procedeixen de la seva imaginació, si de Déu mateix o si de Satanàs. El profeta té un escriba a qui va dictant l’Alcorà, el qual, de mica en mica, va adonant-se de la superxeria en la que està participant. Perquè l’escrivent, intencionadament, introdueix errors, canvis, sabotatges en el text que, encabat, Mahoma no és capaç d’identificar i els dóna per bons, procedents directament de Déu mateix. Aquest escriba, segons la novel·la de Rushdie, és el primer apòstata de l’islam que encara no ha nascut, el primer que perd la fe en la naixent i fascinant religió del desert. Perquè, en contra del que diu el Profeta, el seu llibre sagrat no està dictat directament per Déu. És una obra humana que només reflecteix les idees i obsessions de Mahoma, el seu subconscient més que cap altra cosa. Especialment en els passatges on s’aborda la gelosia d’un marit que vol protegir les seves diverses dones de la mirada dels altres, quan els imposa dur vel, quan les proclama mares dels creients perquè després de mort, no puguin tornar-se a casar amb ningú més. 

Rushdie perdrà l’ull si no l’ha perdut ja. Amb l’altre ens continuarà observant mentre li quedi vida. Mentrestant, milions de creients de totes les religions continuen tancats en la falsa superioritat de la veritat revelada. Cecs davant de les evidències, de tota mena, que proclamen la misèria de l’obscurantisme, del totalitarisme, de la censura, de l’esclavitud de les ments que volen pensar per elles mateixes sense tuteles. La imatge de Rushdie, desvalgut i borni, és l’encarnació de la nostra societat ferida, atacada, que aspira a veure-hi clar i a mirar-ho tot, a pensar-ho tot. A la llibertat individual, de paraula i d’obra, i a la dignitat humana.