(...) La qüestió és que, quan vaig arribar a periodisme, la meva relació amb el català era tan pobre, i tenia tant marge per millorar i per refinar-se, com la meva relació amb les dones. La primera nòvia que vaig tenir a Blanquerna em queia tan bé, però tenia un físic tan peculiar i tan fàcil d'escarnir, que cada vegada que la veia el cor em feia un salt. La Núria em regalava llibres d'autors espanyols per animar-me a escriure i a mi em faltaven les paraules per deixar-la o per poder estimar-me-la tranquil. Em sembla que és un bon resum de la selva que he asfaltat a mesura que he anat dominant la meva llengua.

Quan vaig arribar a Blanquerna, ja feia temps que havia deixat de buscar en la universitat el paradís d'intel·ligència i de relacions interessants que la mare m'havia pintat a l'autobús. No em vaig posar a estudiar periodisme per sentir-me sexy. Em vaig apuntar a la facultat perquè tenia la intuïció que el fet de saber escriure em donaria un cop de mà en un entorn que em semblava massa ple de gent secretament insatisfeta. Va ser una aposta a llarg termini, després d'haver entès que la música no donaria una sortida als meus neguits.

Hi ha una anècdota de les meves campanes amb l'Helena que potser ajudarà a explicar les esperances que vaig posar en els estudis de periodisme. Un dia que matàvem el temps al bar d'història, el noi dels apunts va venir a interrompre, amb alguna excusa, la nostra conversa sobre gossos i altres animals domèstics. Portava la carpeta inflada de papers i els vidres de les ulleretes brutes. S'anava posant bé el serrell que li queia sobre els ulls mentre ens ensenyava les genives i els ferros de la boca com un peix fora de l'aigua.

L'Helena, que tenia aquesta mala llet cruel però divertida de les noies entrenades per guarnir aparadors, li va preguntar, amb la seva veu de flauta. "Dime, David. ¿No te gusta Maria?" Era un noi que no tenia cap més atractiu que la fascinació devota que sentia per l'Helena. Ja eren ganes d'embrutar un sentiment bonic –vaig pensar– anar a fer-li una pregunta com aquella. Vaig estar a punt d'intervenir amb qualsevol banalitat, de llançar alguna floreta per canviar de tema. Però estava tan segur que el noi intentaria esquivar la pregunta, i tenia tanta curiositat per veure com se'n sortia, que no vaig dir res.

El noi dels ferros d'entrada va quedar parat i es va posar vermell. La Maria era amiga seva, seien junts a classe i, com ell, portava els apunts al dia. "Va, dime David, ¿no te la follarías?", va repreguntar l'Helena amb una sornegueria violenta que em va agafar fora de joc. De sobte, em vaig adonar que la Maria tenia un cos fibrat i esvelt, més bonic que el seu, però la cara espatllada per l'acne fins a un extrem irreparable. La imatge del cos de la Maria, amb els texans ben ajustats fins al melic, em va esclatar al cervell en el mateix instant que el nostre amanuense deia amb veu de mosqueta morta:

- Si pudiera ponerle una almohada en la cara, pues claro que sí.

Pot semblar que dramatitzo, però en aquell moment vaig començar a prendre consciència que estava en perill. Vaig començar a entendre que m'havia de refundar de dalt a baix, que no és una cosa que s'entengui d'un dia per l'altre. Em vaig adonar que el món obscur que intuïa més enllà de les paraules no era cap visió al·lucinada i, sobretot, que no era culpa meva. Vaig començar a percebre la selva que horroritzava els meus pares, els meus avis i els meus mestres. No sols la selva objectiva, també la selva imaginada, la pel·lícula de terror que intentaven mantenir a ratlla.

Vaig començar a veure que el pessimisme que em retreien els amics era un simple mecanisme d'autoprotecció. Em vaig adonar que m'havien educat per anar cantant a l'escorxador, i que jo, la meva família, i tot el meu país s'havien enterrat sota un tou d'afectacions i complaences per protegir-se del dolor de sentir-se condemnats. Vaig començar entendre per què sempre havia menystingut les cançons que cantàvem a l'escola, i per què el rock català no em feia el pes. Ho escric d'una manera massa sofisticada per a les meves capacitats d'aquell moment, però ho vaig sentir així: vaig començar a adonar-me que era com un negre dels Estats Units, però sense el consol enriquidor que dona el Blues.

Aquell noi lleig i acomplexat estava més preparat que jo per acceptar el sentit tràgic de la vida i, per tant, per sobreviure. Potser ho tenia més fàcil perquè la seva capacitat de ser brutal s'aguantava sobre la necessitat de les persones que m'havien educat de passar per bones o per inofensives. Potser la seguretat dels espanyols s'ha construït sobre les pors dels catalans, com passa amb els rics, que poden ser no sols més insolents, sinó també més insolvents gràcies als pobres. La qüestió és que no era només un problema meu d'ingenuïtat. M'havien educat per ser una presa fàcil i havia de trencar el motlle.

Em calia aprendre a parlar directament amb la bestiola que hi ha darrere les paraules, portar fins al final la intuïció que fins llavors m'havia allunyat dels llibres i els estudis. Tots els esforços que fins llavors havia fet per preservar-me, per protegir l'instint de les respostes induïdes, moririen per no res, si no m'espavilava. Una cultura es basa en la confiança que si et passes de la ratlla tindràs prou marge per aprendre i per rectificar. Però quin català pot estar segur que tindrà una segona oportunitat si no es lliga curt i es debilita, si no es talla les ales per donar la sensació que els espanyols volen més alt?

Amb la resolució del procés d'independència s'ha vist fins a quin punt el sistema de creences que cohesiona el país està corcat per pors fondíssimes, molt més fortes que les paraules. Les creences són anteriors al llenguatge però el llenguatge és l'eina més sofisticada que tenim per mantenir viva l'esperança i, per tant, per aconseguir que succeeixin les coses que volem que passin. Si el llenguatge està deformat pel sentiment que la realitat és massa dura per nosaltres, tota la resta puja tort. Amb la tendència a fugir d'estudi que dona la inseguretat, només es poden aixecar castells de cartes.

Quan vaig apuntar-me a periodisme no sabia res de tot això, però puc dir amb seguretat que ho intuïa. Sabia que volia utilitzar la formació que els pares no havien tingut, però m'havien pogut pagar, per confrontar el món davant del qual ells retrocedien de manera instintiva, com els animals davant del foc. No m'és fàcil acceptar la possibilitat del fracàs, i la certesa del patiment, amb l'esportivitat de les cançons que més m'agraden. Si ara estic més preparat per deixar enrere algunes coses és perquè fa temps vaig tenir la intuïció que la idea d'home que ha fet occident corre perill a tot Europa, no només a Catalunya.

A Blanquerna hi vaig arribar sospitant que si la llengua no acabava d'espatllar-me, em portaria problemes abans no estigués en condicions de treure-li partit. El noi dels ferros a la boca em va ajudar a entendre que la cultura t'ha de protegir el cor, i que m'hauria de prendre l'educació seriosament, per no acabar vivint exiliat als llimbs com Peter Pan. Després d'allò, no em va sorprendre que el fotògraf de la discogràfica em digués, mentre tractava d'enfocar-me: "Mira de no fer aquesta cara de bon noi que ets el guitarrista d'un puto grup de rock". L'home trobava que els meus ulls d'angelet diluïen la força del seu talent i la imatge del meu grup.

Aquells ulls van enganyar molts mestres i moltes noies i fins i tot van estar a punt d'enredar-me a mi mateix moltes vegades. Quan vaig entrar a Blanquerna, els diaris vivien una època magnífica, la gent els considerava un pilar de la democràcia. Els mestres parlaven de l'ofici amb orgull, com si fossin la versió moderna de Sant Jordi. Jo era massa conscient de la feinada que m'esperava per perdre el temps en ximpleries. A més, de seguida vaig anar veient que, sota del vernís de molts herois que es creien sexys, hi havia el mateix noi dels ferros a la boca que l'Helena m'havia presentat amb la seva puteria. (...)