Mentre escurem els darrers dies de festa, permeteu-me que publiqui la continuació del text de l'altre dia.

(...) Ella, pobra, tenia la boca com una entrada de garatge, i el cap menut, com si li haguessin reduït per encabir-li una corona de tortell de Reis. Tot i així, l'observació va fer fortuna. Cada cop que defallia o que m'equivocava, em deia a mi mateix, mentre pensava en el meu cap allargassat de poncell o d'alienígena: "Has tornat a néixer, ho has d'aprendre tot de zero; encara sort que tens la intuïció i el suport tossut dels pares". I així, mentre els meus amics feien cafès per matar el temps, jo llegia tant com podia a la biblioteca. Entre la mà de llibres que vaig remenar mirant de reeducar-me només el primer any, n'hi ha dos que em van donar una bona empenta: eren La humanitat perduda, d'Alain Finkielkraut i La fusta torta de la humanitat, d'Isaiah Berlin.

Ara que tot cau i que sembla que ja només ens queda la intuïció per navegar entre el fum de la desfeta, el record d'aquests dos llibres em fa sentir una mica vell. Si miro el viatge que he fet des de llavors tinc la sensació de venir d'un lloc remot, d'haver travessat rius i muntanyes a cavall d'un ase, d'haver fugit d'un món exhaust, que no sé quina herència pot deixar. Quan penso en aquests dos llibres, em sento un pelegrí i em pregunto quan em sortiran les nafres del viatge. Em fa por que, abans que els cadàvers serveixin de fertilitzant, la lletjor dels cucs mati el sentit metafòric de les meves aventures.

Els llibres de Finkielkraut i Berlin van oferir la primera cobertura cultural a les meves intuïcions. Em van fer adonar que molts dels postissos que veia a Catalunya en realitat eren un fenomen europeu. A través d'aquests dos llibres vaig poder establir una correlació entre la Guerra Civil i les dues guerres mundials. Vaig començar a relativitzar les diferències entre la Transició espanyola i les democràcies que es van instal·lar a Europa sota la tutela nord-americana. Vaig entendre que quan una societat perd el sentit de l'honor, sigui en una guerra o en un canvi de règim, els pares perden la capacitat d'ensenyar els seus fills a defensar-se.

Ara que Catalunya es dissol entre els fracassos del passat i que els catalans hem d'aferrar-nos a la nostra consciència, orfes de país enmig d'Europa, Finkielkraut i Berlin potser sonen antics. Però a mi em van fer servei

Moltes de les coses que ara escric, les vaig començar a entendre en aquella biblioteca. Llavors no havia llegit Proust, no em podia imaginar que el col·lapse del liberalisme era fàcil explicar a través de França. Tampoc no havia llegit Malaparte. No sabia que la Catalunya dels obrers idealistes s'havia començat a corrompre en el Moscou de Stalin. En aquella època, Karl Ove Knausgaard era un escriptor desconegut; res no em feia pensar que la socialdemocràcia moriria a Escandinàvia. Ara no em semblaria cap bestiesa escriure que l'agonia de les nacions d'Europa es pot explicar a través de Barcelona.

Quan vaig començar a llegir, la meva idea d'Europa era simple, com la de Catalunya. Els Pirineus encara eren alts i la decadència d'Occident era una figura literària que tenia l'atractiu de les idees tremendistes. Ara que Catalunya es dissol entre els fracassos del passat i que els catalans hem d'aferrar-nos a la nostra consciència, orfes de país enmig d'Europa, Finkielkraut i Berlin potser sonen antics. Però a mi em van fer servei. Em van permetre donar un marc de relacions més general a les rendicions que veia al voltant meu. Quan la brillantor retòrica dels venedors de taüts em feia dubtar, em recolzava en els descobriments d'aquests dos llibres. Tots dos miraven d'explicar els perills d’intentar eliminar el sentit tràgic de la vida, l'obsessió autojustificativa dels països europeus per convertir el món en un balneari.

D'entrada, el costum de llegir em va fer anar més enrere que endavant. Com més llegia més pensava en una conversa que havia tingut d’adolescent amb un amic que treia males notes. Els nostres pares eren amics de tota la vida i nosaltres no havíem trobat motius per no seguir l’exemple, com a mínim als estius, que era l’època de l’any en la qual les nostres famílies coincidien. Un dels avis del meu amic havia pres declaració a Lluís Companys poques setmanes abans que l'afusellessin, tot i que això no ho vaig saber fins anys més tard, acabada la carrera.

Quan vaig entrar a Blanquerna, tot el que em pensava que sabia del senyor Vicenç era que comprava vambes americanes als nets per no haver de donar-los explicacions del seu caràcter individualista i epicuri. Quan la conversa que reportaré em va començar a tornar al cap, la cosa que recordava més del senyor Vicenç és que era subscriptor de l’Avui i La Vanguardia. També sabia que era barcelonista i que feia uns concerts de roncs molt divertits quan s'adormia al sofà, sobretot els dies que s'havia llevat d'hora per sortir amb la barca. No hauria dit mai que el senyor Vicenç tenia una biblioteca tan selecta, ni molt menys que al cap dels anys em donaria a mi alguns dels seus llibres.

El seu net se l'estimava amb una distància irònica, molt diferent de l’afecte ensucrat que jo sentia pel meu avi. No semblava que tingués res a veure amb ell, ni molt menys que tingués notícia de la col·lecció vastíssima de clàssics catalans que guardava a l'habitació del pis enorme on convivien, al passeig de Sant Joan. A diferència meva, que vaig trigar a fer l'estirada, el Jordi havia crescut de pressa. El seu cos compacte i musculat provocava palpitacions incontrolables en el cor tendre de les noies. Així doncs un dia sopàvem amb els pares, que ja he dit que eren amics, i va començar a burxar-me. No sé què em deia exactament. Només recordo que es deixava dur per aquesta eufòria que ens dona la biologia quan ens sembla que juga a favor nostre.

Tot i que treia males notes, el Jordi era molt llest, tenia gràcia despullant les aparences. Havia heretat del pare una crueltat de poble, despietada i purificadora. No recordo què em va dir, només estic segur que el vaig enviar a la merda i que em vaig alçar de taula. El restaurant tenia un jardí i va venir a disculpar-se de seguida. Encara sorprès de la meva insurrecció, em va oferir una cigarreta: "Em fot —va dir— que siguis tan intel·ligent i, en canvi, et donis sempre per vençut abans de començar". La frase em va sorprendre perquè era un noi que no abaixava mai la guàrdia i perquè ningú no m’havia dit mai, si més no tan directament, que el meu cap era digne de ser tingut en compte.