El lector em perdonarà si, moltes hores després del famós debat, goso tocar un aspecte que va més enllà de la retòrica o la histèria gestuals de Pedro Sánchez. El president espanyol ho ha repetit manta vegada i va tornar-hi de nou aquella nit, descrivint matusserament una hipotètica victòria del matrimoni PP-Vox com “un túnel tenebrós” (l’altra versió de la metàfora és el “túnel obscur del temps que no sabem on ens pot dur”). Ja té conya que, de tots els quilos de fake news que es repartiren els dos homes en qüestió, ningú no posi l’accent en aquesta solemne barbaritat; a saber, no només insinuar que Feijóo-Abascal podrien retornar al franquisme sinó, com argument dialèctic negatiu d’aquesta idea, que el progrés natural de la història es relliga forçosament i única a les formacions d’esquerra.
A mi que em tanguin amb les dades de la inflació, el dèficit de l’Estat o el preu del quilo de taronges em sembla fins i tot entranyable, car la matemàtica de l’economia és tan mal·leable com un bloc de plastilina. Però que algú tingui la supèrbia d’afirmar-se com la reencarnació del correcte pas del temps (és a dir, que un polític superi allò de creure’s la fina representació del present per afirmar que també encarna el futur) em resulta una literal follia. La disquisició no és només un afer de filòsofs i té moltes conseqüències al món de la practicitat: de fet, diria que el retrocés electoral de l’esquerra, a Espanya i a tot Europa, prové d’aquesta supèrbia elemental. Perquè, lluny del credo progre, no hi ha forma més cruenta de totalitarisme que la presumpció individual o col·lectiva de fer-se amo del futur.
L’esquerra encara guarda la pretensió d’equiparar-se al bé moral i a l’avenç dels temps, inconscient que aquesta petulància és un dels factors clau del ressorgiment conservador que isola el món
Deu ser cosa de l’edat, però, en política i en les coses de la vida, cada vegada soc més amic de la gent que garla poc del futur i intenta ser digna del passat. El temps pretèrit és una cosa que espanta els revolucionaris, però que va molt bé a l’hora de temperar l’ambició i els excessos. Servidor és amant del liberalisme aplicat a les tries sobre la pròpia identitat (és a dir, del dret de cadascú a definir-se en termes nacionals o sexuals com li surti de l’ànima i de voler establir les estructures polítiques que més s’ajustin a tal definició), però mai gosaria sostenir que les meves inclinacions representen el progrés. A Catalunya, ai las, gaudim de molts messies per metre quadrat i el fet de comptar amb tanta gent que ha confós la política amb l’art del tarot ens ha convertit paulatinament en una colla d’il·lusos.
De fet, això del progrés col·lectiu té molta trampa, i es pot comprovar perfectament amb el cas dels nostres enemics: pels progressistes espanyols, això de les llibertats sexuals i la liquiditat de gènere del subjecte és una cosa indiscutible però quan un catalanet qualsevol (encara que sigui dels comuns) gosa fer el transvasament d’aquest avenç de la història a l’alliberament de les nacions, s’acostuma a endur una bufetada ben solemne del kilòmetre zero. Creure en el progrés de la història és una temptació molt lloable, perquè pot dur homes i dones a lluitar per treballar-se en allò que consideren millor, però dins l’àmbit de la política té conseqüències desastroses. Descriure els rivals electorals com un retorn tenebrós al passat és una salvatjada, primer perquè el passat només ressuscita en forma de literatura (ens ho ensenyà Proust) i després perquè la història no avança, només pot ensopegar.
L’esquerra encara guarda la pretensió d’equiparar-se al bé moral i a l’avenç dels temps, inconscient que aquesta petulància és un dels factors clau del ressorgiment conservador que isola el món, pel simple fet que a la gent no li acaba d’agradar sentir-se titllada d’antiquada per creure honestament en allò que opina. Espero que Pedro Sánchez i els seus socis hi reflexionin, sobretot perquè sembla que estan a punt d’entrar a la roda inexorable del passat i molts d’ells potser hauran d’entrar per primera vegada al túnel tenebrós de l’atur.