Tard o d’hora havia de passar. Quan es parla de problemes geopolítics, acaba apareixent Tucídides. I jo que me n’alegro, perquè a banda de ser un dels pares de la filosofia política, les seves interessants tesis han estat estudiades i utilitzades molt sovint durant tota la història d’Occident. M’ha sorprès gratament que aquest cop fos Duran i Lleida qui el cités. I ho va fer en el seu brillant article a La Vanguardia, on parla de l’anomenada “trampa de Tucídides”. Aquest és un concepte geopolític derivat de les idees de Tucídides i popularitzat recentment per l’historiador anglès Graham Allison. Per Allison, molts conflictes bèl·lics es desencadenen perquè les potències dominants entren en guerra amb les potències emergents, empeses per la por al futur domini del nou entrant. I aquest, sostenen alguns, seria és el criteri que podria portar, per exemple, els Estats Units a entrar en guerra amb la Xina.

Molts altres exemples de geopolítica es poden extreure de la lectura del meravellós llibre de Tucídides La història de la guerra del Peloponès, que no deixaré mai de recomanar, amb un èxit més que incert. El llibre és llarg, i barreja discursos de filosofia política amb la mateixa història de la guerra entre la lliga dels pobles de la península del Peloponès fidels a Esparta i les ciutats fidels a Atenes de la perifèria marítima que configuren el petit arxipèlag grec. També hi apareixen els bàrbars, anomenats així pel fet de no ser grecs, però que són centres de cultura més que ancestral, com Egipte o Pèrsia. La guerra va durar gairebé trenta anys i la va acabar guanyant Esparta, per uns quants autogols que es va fer la mateixa Atenes. Això us ho deixo perquè ho aneu, si voleu, llegint i jutjant. Però —i ho dic salvant moltes distàncies— és com si la nostra guerra mundial l’haguessin acabat guanyant els alemanys i no els aliats.

Espero haver-vos donat prou arguments perquè en vulgueu saber alguna cosa més. De fet, el que a mi més em va seduir durant els cinc anys que vaig estar triant i remenant les seves idees per fer-ne una tesi, és que se’n poden extreure algunes regles de comportament humà pel que fa a la manera de confrontar-nos políticament entre nosaltres. La més important, a efectes d’aquest article sobre Trump, és: “quan podem i tenim prou força, els homes tenim tendència a utilitzar-la”. L’anomenaria “la regla d’or de Tucídides”. Repeteixo: quan tenim força, ja sigui militar, econòmica, pretesament moral, o industrial, la fem servir.

Quan podem i tenim prou força, els homes tenim tendència a utilitzar-la

En aquest sentit, Trump s’ha trobat de nou amb una “Amèrica” que té a les seves mans l'economia mundial més important, que té l'exèrcit més gran i que posseeix, igualment, una gran càrrega moral, mediàtica i intel·lectual per haver estat fent d’àrbitre del món els darrers vuitanta anys. I com que a Trump ja no li queden, a priori, més mandats, i té poca vida al davant, està disposat a fer servir tota aquesta força. Trump ha mostrat, amb els darrers fets a Veneçuela, que està disposat a fer servir la força militar. També ha demostrat, en la guerra dels aranzels, que farà servir la força econòmica. I mediàticament ja el coneixeu: controla els mitjans sense escrúpols. Per tant, res no li és impossible, geopolíticament parlant, perquè, seguint la regla de Tucídides, té força i la vol utilitzar. Això no és nou i li ha valgut un cert descrèdit al meu estimat Tucídides, acusat de promoure la realpolitik com la de Trump.

I res més lluny del seu pensament. Tucídides no diu que s’hagi d'emprar la força. Diu que la tendència de l’home és a fer-la servir, que no és el mateix. Per això quan parlo amb acreditats politòlegs i benintencionats polítics, no deixo de posar-me trist. No veuen que la solució fàcil, ni fins i tot immediata ni existeix ni se l’espera. Som on som perquè durant els darrers vuitanta anys hem apostat per una manera de fer política a Europa pactista i antibel·licista. Així, des de la tranquil·litat del nostre oasi social i intel·lectual, deixàvem que els EUA vigilessin les fronteres. Fins i tot ens pagaven la festa. I si no ens agradaven els seus comportaments, ens manifestàvem i els increpàvem, mentre gaudíem de la seva pax romana. Ara les coses han canviat, perquè Roma, la Roma que Tucídides només va intuir, el macroimperi que Atenes mai no va poder construir, la nostra Roma del segle XXI, està a punt de deixar de ser una república, amb un Neró-Trump disposat a esdevenir el primer emperador americà. Suposadament, la democràcia americana és molt més sòlida que l’atenesa i resistirà l’embat de la tirania Trumpista. Aquesta serà l’autèntica guerra. I posarà a prova les institucions democràtiques de la nostra Roma. Perquè Atenes, perfectament simbolitzada per la vella Europa, fa temps que només existeix en el nostre imaginari.