El dinar de campanya de Trias i Colau respon a un interès mutu —ben jugat— tan legítim com capciós. Al final, aquells que mútuament es tracten d'antagonistes alhora es retroalimenten. Trias esperona les expectatives de Colau en la mesura que desgasta per dalt Collboni i sobretot Ernest Maragall. Trias els iguala.
I Colau és molt conscient que li convé confrontar-se amb Trias, a qui pot assenyalar com el centredreta catalanista de sempre i a qui ja va derrotar el 2015. Per a Colau, Trias és aigua beneïda. Li ha salvat la campanya.
Ja és coincidència —o potser gens— que Valls regalés l'alcaldia a Colau per vetar Maragall i que ara sigui Trias qui la torna a posar a la partida. Més encara, bona part d’aquells que van finançar Valls (entre aquests els principals banquers i un il·lustre aristòcrata) ara confessen en privat que podrien votar Trias. Per a ells (poders fàctics) Trias no és només un tipus simpàtic —que ho és— també els recorda aquella Convergència que Trias reivindica. Un Trias que, a més, s’ha desfet de tota expressió de nosurrendisme, conscient que per ampliar la seva base electoral els Cuevillas li fan infinitament més nosa que servei. La seva llista és un déjà-vu, tota una declaració d’intencions d’un home que reivindica Convergència i el seu esperit amb plenitud i que ni vol ni té cap necessitat de fer comèdia.
Bona part d’aquells que van finançar Valls (entre aquests els principals banquers i un il·lustre aristòcrata) ara confessen en privat que podrien votar Trias
Clar que no val a oblidar que Collboni agrada tant o més que Trias a aquests patricis que amb la seva aposta fallida van coronar Colau el 2019 i que no desisteixen mai de voler decidir qui els convé en cada circumstància. Aquells que aleshores van finançar Valls generosament en blanc i en negre i que van satisfer tots els seus capricis, avui veuen amb bons ulls la sociovergència, que voldrien liderada per Collboni. Però que tampoc veurien malament si l’escollit fos Trias que òbviament és la sociovergència a la qual aspira de totes totes Puigdemont, amb la Diputació de bescanvi.
Més complicat ho té Ernest Maragall. Té als patricis en contra i cap aliança a la vista. Colau i Collboni ja li ho van deixar clar. I Trias tira més cap a Collboni, encara que Trias no és Puigdemont. No comparteix l’aversió estomacal de Waterloo als republicans i probablement té prou personalitat per fer la seva. Com no es pot descartar mai un Maragall —per molt que el vulguin enterrar— que afronta aquests comicis —certament mig adormit per ara— sabedor que és la seva darrera oportunitat. Ni Colau que després de pactar amb Trias una campanya de confrontació, dissabte es va regalar un bany de masses demostrant capacitat de convocatòria. Com òbviament no es pot descartar Trias i encara menys Collboni que té un sondeig intern que l’iguala amb Maragall. El mateix resultat que el sondeig dels republicans de desembre. Hi ha partit.