Aquest cap de setmana, Harvard ha celebrat el seu commencement, un acte de cloenda de l’any acadèmic que va molt més enllà d’un simple acte de graduació. És una litúrgia laica del prestigi per excel·lència: discursos carregats d’eloqüència, birrets llançats al cel, famílies arribades d’arreu i una constel·lació d’antics alumnes que convergeixen per renovar —amb emoció, orgull i donacions sucoses— el seu vincle amb una de les institucions més influents del món. Tot plegat, un espectacle de tradició i poder simbòlic que aquest any s’ha vist enterbolit per una guerra oberta amb nom propi: Donald J. Trump.

Fa unes setmanes, en un discurs a Green Bay davant dels seus, el president va qualificar Harvard de “bastió del radicalisme” afirmant que és la personificació de l’hegemonia ideològica progressista que amenaça els fonaments de la nació. Però la seva ofensiva no és només verbal: l’administració federal ha congelat 2.200 milions de dòlars en subvencions de recerca destinades a la universitat i ha iniciat una revisió de l’estatus fiscal del seu fons patrimonial, el mític endowment de Harvard que, amb més de 50.000 milions de dòlars, supera el PIB de 120 països. Aquest capital —conformat al llarg de dècades gràcies a donacions privades— no és un simple tresor immòbil: genera rendiments anuals que financen la major part de la recerca, les beques i els projectes estratègics del campus. Ara, Trump, en una maniobra de caràcter clarament polític, pretén fer trontollar els fonaments de la universitat sotmetent aquest capital estratègic a una major càrrega impositiva.

Al mateix temps, Trump va criticar que els estudiants americans més brillants no puguin accedir a una de les millors universitats del país per culpa d’un excés d’estudiants internacionals i va anunciar que els limitarà a un màxim del 15% —actualment representen el 27% de l’alumnat—. En veure que la universitat no es doblegava davant d’aquesta advertència, fa uns dies la Casa Blanca ha decidit anar més enllà iniciant els tràmits per revocar el programa de visats que permet a Harvard acollir estudiants internacionals.

Harvard, conscient que s’hi juga molt més que el seu futur i prestigi, ha reaccionat amb la celeritat d’una institució que assumeix com a deure la defensa mateixa del principi de llibertat acadèmica. La universitat, al·legant represàlies ideològiques i de discriminació política, ha interposat en temps rècord una demanda judicial fonamentada en la Primera Esmena de la Constitució americana i en la mateixa Llei de Drets Civils del 1964.

Per entendre l’abast d’aquesta ofensiva, però, cal comprendre d’on prové aquesta animadversió. Harvard no és només una universitat: és un símbol. En l’imaginari col·lectiu, representa alhora l’excel·lència meritocràtica i l’arrogància d’unes elits culturals que, des de la costa est, marquen el to del pensament liberal als Estats Units. És per això que es parla de l’efecte “H-bomb”: l’impacte que provoca confessar que un ha estudiat a Harvard. En cercles trumpistes, Harvard encarna allò que més desitgen combatre: cosmopolitisme, sofisticació intel·lectual i una suposada superioritat moral.

Quan el poder se sent amenaçat pel pensament crític, la universitat esdevé el blanc preferit

L’hegemonia progressista al campus és evident. Segons una enquesta publicada per The Harvard Crimson l’any 2023, el 45% del professorat de la Faculty of Arts and Sciences —el cor del campus— s’identificava com a liberal (cal llegir progressista en termes europeus), i un 32% com a molt liberal. Només un 20% es definien com a moderats, mentre que els professors conservadors representaven un escàs 3%. Puc parlar també des de l’experiència: després de gairebé una dècada com a professora i investigadora a la Harvard Kennedy School, puc comptar amb els dits d’una mà els col·legues que es declaraven obertament republicans.

Reconeguem per un moment que aquest desequilibri ideològic no és innocu. Veus crítiques dins la mateixa institució, com la del prestigiós jurista Cass Sunstein, han alertat dels perills d’una homogeneïtat excessiva d’idees, especialment quan pot afectar l’orientació de la recerca o la mateixa capacitat d’acollir el dissens. Ara bé, això no vol dir equiparar pluralitat amb paritat entre veritats i falsedats: una suposada obertura no obliga a donar veu als creacionistes a la facultat de biologia ni, als antivacunes, a la de Medicina. El repte és, doncs, evitar que el pensament crític sigui segrestat per cap dogma.

El que està en joc, però, depassa de llarg els murs de Cambridge-Massachusetts. Altres exemples els trobem a Hongria, on el govern d’Orbán va forçar el tancament de la Universitat Centreeuropea, vinculada a George Soros i considerada un bastió del pensament liberal. Al Brasil, durant el mandat de Bolsonaro, es van aplicar dràstiques retallades de fons destinats a les humanitats, que sense embuts eren qualificades de “bressols del marxisme”. A Polònia, s’han aprovat no fa massa nous currículums escolars que esquiven el debat sobre l’Holocaust i edulcoren el passat autoritari del país.

La batalla per Harvard no és només un episodi nord-americà sinó una alerta per a tota la societat. Quan el poder se sent amenaçat pel pensament crític, la universitat esdevé el blanc preferit. Aquest panorama ens interpel·la també des d’aquí. Les universitats catalanes no poden restar indiferents davant aquesta erosió global de la llibertat acadèmica. Solidaritzar-se amb Harvard —i amb qualsevol universitat que pateixi ingerències autoritàries— és un imperatiu ètic. Si no defensem ara la llibertat intel·lectual potser ens adonarem massa tard que sense universitats lliures no hi ha democràcia, ni progrés, ni futur.