No cal empassar-se la propaganda oficial, però com que les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, el cert és que això que diuen que és un pla de pau per a Orient Mitjà inventat per Donald Trump és objectivament millor que el que hi havia la setmana anterior. La pèrdua de vides humanes s’ha reduït dràsticament i els ajuts humanitaris funcionen no tan malament com que abans.

Hi ha, però, un fet evident: no són els palestins, ni tan sols els israelians, els qui estan decidint el seu futur. El seu futur el decideixen uns altres, ara, més ben dit, un altre, amb l’autoritat que s’ha autoatorgat d'acord amb la força que hom li suposa. És, de fet, un cas de manual de colonialisme si a més pensen nomenar un virrei estranger.

No és per llençar les campanes al vol, no és per conformar-se, no sabem quant durarà i tampoc s’ha d’oblidar tot el que ha passat, però haurem d’acceptar que sempre és millor un alto el foc que la guerra.

Ara veurem què passa amb Ucraïna, però Trump ja ha deixat prou clar que, com que Ucraïna no pot guanyar Rússia, haurà d’acceptar exigències russes. Per descomptat, renunciar definitivament a Crimea, annexionada el 2014, i cedir, si no tota, la major part dels territoris sota control rus: Luhansk, Donetsk, Zaporíjia i Kherson, fruit de la invasió. Seria una mena de claudicació i un precedent  perillosíssim, però, si tot va bé, tornarem a dir que és millor el silenci que el soroll dels bombardejos.

Tot plegat permet confirmar —no és pas un descobriment— que el cinisme és l’autèntic valor universal, compartit per Occident i bona part de l’Orient. A Xarm el-Xeikh compartien la foto de família —mai més ben dit això de família— representants de països que s'anomenen democràtics i dictadors sanguinaris, tots absolutament entregats a l’espectacle d'acatament organitzat a major glòria de Donald Trump.

Els representants que més solen omplir-se la boca parlant de drets humans, de llibertats i de democràcia com a valors pretesament universals són els caps d’Estat i de Govern dels països europeus que, tanmateix, actuen com a convidats de pedra sotmesos a les directrius que imposa el president dels Estats Units. La premsa britànica va destacar la vergonya del seu primer ministre, Keir Starmer, participant com un escolanet en aquell espectacle de Xarm el-Xeikh. La premsa espanyola més progovernamental celebrava que l’emperador hagués tingut unes paraules per a Pedro Sánchez malgrat que incorporaven una amenaça.

El que fa Donald Trump humiliant els líders europeus és posar en evidència que Europa, ara i abans, no ha passat de ser un protectorat dels Estats Units

Sens dubte, els anteriors presidents dels Estats Units eren més educats, mantenien les formes amb un protocol estricte, i alguns com Kennedy, Carter i Obama procuraven fer-se els simpàtics amb els aliats europeus. Donald Trump, en canvi, actua amb un desvergonyiment absolut, presumint com un cunyao a la barra d’un bar de com els europeus li fan la gara-gara.

Podríem dir que aquesta manera de comportar-se de Donald Trump és obscena, en el sentit etimològic que antigament se li donava al terme. Obscaenus vol dir 'fora de l’escenari' o 'allò que no s’hauria de mostrar', però potser té algun aspecte positiu si partim de la base que és millor conèixer la veritat que viure enganyat.

L’estratègia de Donald Trump respecte a Europa és diferent en les formes, però en el fons és pràcticament la mateixa que han aplicat els seus antecessors a la Casa Blanca. Els Estats Units sempre ha considerat Europa com un pilar fonamental del seu lideratge global i de la seva pròpia seguretat. La presència militar de tropes i armes nuclears estatunidenques a territori europeu han format part dels plans estratègics del Pentàgon, independentment de qui presidia el país i qui governava a Europa.

Europa no ha funcionat mai com a subjecte en l’escenari internacional. La presidenta de la Unió Europea, l'ínclita Ursula von der Leyen, ni tan sols va ser convidada a Xarm el-Xeikh. Però sí que durant dècades els caps d’Estat i de Govern dels països europeus han volgut simular que exercien la seva pròpia sobirania i que tenien una agenda internacional pròpia. El que solien fer els presidents dels Estats Units era donar-los per la banda, obsequiar-los amb reunions bilaterals i multilaterals perquè se sentissin importants, però, al cap i a la fi, les decisions i les estratègies globals es decidien entre Arlington, Virgínia i Washington D. C.

Ara mateix, la directriu americana imposa als europeus augmentar la despesa militar fins al 5% del seu PIB. Això no ve de Trump, Obama ja va iniciar la reclamació. Per arribar al 5% del PIB cal augmentar la despesa militar en 500.000 milions d’euros més cada any. Només Pedro Sánchez va rondinar, però tots els representants que van participar en la cimera de l’OTAN, també Sánchez, van signar un compromís que és del tot impossible. La majoria de governs europeus estan en crisi —França no cal dir-ho i Alemanya, en recessió—, però uns i altres caps d’Estat i de Govern li van riure totes les gràcies a Trump en aquella imatge del Despatx Oval tan significativa.

El que fa Donald Trump humiliant els líders europeus és posar en evidència la veritat que es pretenia amagar darrere l’escenari: que Europa no passa de ser, com em deia fa poc un savi, un protectorat dels Estats Units, i que els seus dirigents no poden exercir més que de virreis al servei de l’emperador i del seu complex militar-industrial. La veritat ens farà lliures, assenyala la referència bíblica, però en aquest cas la veritat el que demostra és que no som tan lliures ni sobirans com ens han volgut fer creure.