Divendres, els usuaris de Telegram rebíem una alerta, subtil, que ens mostrava un missatge “ancorat” de Pàvel Dúrov, el fundador de l'aplicació, el dia del seu aniversari. El text no és només el lament d'un empresari tecnològic rus que fa 41 anys. És el mirall en què em reconec com a dona espanyola de 42 anys, periodista i activista que ha vist com les llibertats per les quals la meva generació va lluitar i per les quals els nostres pares van lluitar, s'erosionen silenciosament sota el pretext de la seguretat i el control.

Quan Dúrov escriu “Compleixo 41 anys, però no tinc ganes de celebrar-ho” el passat 9 d'octubre, expressa quelcom que ressona profundament en aquells que hem dedicat les nostres vides a defensar la llibertat d'expressió i el dret a la informació. Als 42 anys, entenc aquesta sensació d'urgència, aquesta percepció que el temps s'esgota per preservar els valors democràtics que crèiem conquerits per sempre. La reflexió de Dúrov sobre com “el que alguna vegada va ser la promesa del lliure intercanvi d'informació s'està convertint en l'eina definitiva de control”, agafa especial significat quan hom ha experimentat en primera persona els mecanismes de censura i control. Com a periodista independent que ha criticat tant l'establishment polític com els nous poders digitals, he viscut la pressió subtil (i no tan subtil) però constant que exerceixen les plataformes tecnològiques i els governs per modelar el discurs públic. Ho he viscut durant la meva militància política, des de dins i fora de les organitzacions, durant el procés català, durant la pandèmia, la guerra a Ucraïna, la massacre de Palestina, i de manera freqüent en les notícies que tracto. A Espanya és, malauradament, un fet. I succeeix amb governs suposadament vermells, morats, verds i blaus.

El fundador de Telegram denuncia com “Alemanya persegueix qualsevol que s’atreveixi a criticar els funcionaris a Internet, el Regne Unit està empresonant milers de persones per les seves piulades, i França investiga penalment líders tecnològics que defensen la llibertat i la privacitat”. Aquesta descripció no em sembla aliena. Espanya també ha implementat mesures que, sota l’aparença de protegir la salut pública, els menors o combatre la desinformació, limiten efectivament la llibertat d’expressió a conveniència d’interessos opacs.

El més punyent del missatge de Dúrov potser és la seva anàlisi sobre la nostra generació, la que conformem els que ja som adults, però ens continuem sentint joves: “Ens han fet creure que la lluita més gran de la nostra generació és destruir tot el que ens van deixar els nostres avantpassats: la tradició, la privacitat, la sobirania, el lliure mercat i la llibertat d'expressió”. Aquesta observació és particularment rellevant per a aquells que, com jo, hem navegat entre diferents espais polítics i hem vist com les narratives dominants ens han portat a qüestionar valors fonamentals en nom del progrés. Com diu el professor Thomas Harrington, són temps en què discernir s'ha convertit en la taula de salvació de la democràcia, i els de la meva generació sembla que hagin decidit fer-la volar pels aires. Tot es resol amb etiquetes, fal·laces i superficials, tan falses com contundents.

Un empresari tecnològic que va construir una plataforma per preservar la privacitat de les comunicacions (o això diu) es converteix en objectiu d'investigació precisament per defensar aquests principis

L'experiència personal de Dúrov amb les autoritats franceses (la seva detenció l'agost del 2024 sota acusacions que incloïen des de la complicitat en activitats criminals fins a la negativa a cooperar amb les autoritats) il·lustra perfectament el punt que planteja. Un empresari tecnològic que va construir una plataforma per preservar la privacitat de les comunicacions (o això diu) es converteix en objectiu d'investigació precisament per defensar aquests principis.

A Espanya hem sigut testimonis de com el govern espanyol impulsa una “legislació més ferma davant dels riscos digitals”, incloent-hi mesures com ara elevar l’edat mínima per registrar-se a les xarxes socials i penalitzar la creació de contingut sintètic. Tot i que aquestes mesures es presenten com a protecció als menors, formen part d’un patró més ampli de control digital que Dúrov denuncia. La implementació del Reglament Europeu de Serveis Digitals representa exactament allò que el fundador de Telegram descriu: la transformació d’Internet d’un espai de (suposada) llibertat a una eina de control. El fet que Espanya hagi incomplert les seves obligacions en la implementació d’aquesta normativa no l’eximeix de participar en aquesta deriva autoritària que s’estén per tot Europa.

Com a dona que ha transitat per diferents espais, entenc la particular melancolia que expressa Durov. La nostra generació va créixer amb la promesa que Internet seria democratitzador, que les xarxes socials empoderarien les veus marginals i que la tecnologia alliberaria l'accés a la informació. I, en certa manera, alguna cosa ha anat així. Però no principalment, i per descomptat, no sembla que pugui continuar sent així. Hem vist com aquestes mateixes eines s'han convertit en instruments de vigilància i control. L'experiència de ser dona a l'espai públic digital afegeix una capa addicional a aquesta preocupació: hem lluitat per conquerir espais d'opinió i debat, només per veure com els algoritmes i les polítiques de moderació poden silenciar veus crítiques amb el pretext de combatre l'odi o la desinformació.

L'angoixa de Dúrov, quan diu “m'estic quedant sense temps. Nosaltres ens estem quedant sense temps”, reflecteix una sensació que compartim molts de la meva generació. Als 42 anys, hom té prou perspectiva per entendre que els canvis sistèmics necessiten temps, però també la urgència de qui veu que les finestres d'oportunitat es tanquen ràpidament. La detenció del mateix Dúrov i les investigacions obertes contra ell demostren que aquesta no és una preocupació abstracta. Els líders tecnològics que defensen la privacitat i la llibertat d'expressió s'enfronten a la persecució real. A Espanya, tot i que potser no arribem a aquests extrems, també hem vist com periodistes i activistes s'enfronten constantment a pressions legals i econòmiques quan les seves investigacions o crítiques incomoden els poders establerts.

El missatge de Dúrov no és només un lament. És també una crida a l'acció. La seva negativa a celebrar el seu aniversari es converteix en un acte de resistència certament romàntic, però amb la potència d'invitar-nos a reflexionar, en un recordatori que no podem permetre'ns la complaença mentre les llibertats fonamentals s'erosionen.

Com a periodista espanyola, que ha experimentat tant el suport com l'hostilitat de l'establishment polític, reconec la importància de mantenir espais independents de comunicació. Plataformes com Telegram, amb totes les seves controvèrsies i limitacions, representen un intent de preservar aquests espais davant la creixent centralització i control de l'ecosistema digital. Continuo esperant l'eliminació de la llei mordassa, la veritable pluralitat d'idees fluint sense por. La denúncia valenta dels qui confien en un estat de dret que es fa dir democràtic. Continuo defensant la resolució dels nostres conflictes amb transparència, de manera pacífica i constructiva. I espero que aquesta sensació sigui compartida per molts, especialment pels que encara no han complert els quaranta.