Diuen, diuen, que els de Junts volen presentar l’exalcalde Xavier Trias com a candidat en les eleccions municipals de l’any vinent. Des de la renúncia d’Elsa Artadi, el partit independentista va a la deriva. Si exceptuem la popularitat de Ferran Mascarell i Neus Munté, que la tenen més pel passat que acumulen que no pas pel present, la resta de regidors de Junts són poc o gens coneguts, malgrat que fa anys que ho són. També és veritat que la majoria dels mortals seria incapaç de recordar el nom de cap regidor, sigui del partit que sigui, perquè els caps de fila són els que sempre surten als mitjans de comunicació. La feina als districtes és tan endoscòpica i burocràtica, que els regidors han esdevingut una bústia de queixes dels veïns més irats i una repartidora de diners entre les associacions més o menys actives. No voldria ser injust, però aquesta és la sensació que tenim molts dels ciutadans de Barcelona.

Encara no s’ha fet una anàlisi profunda de per què Xavier Trias va perdre les eleccions del 2015. El més fàcil és atribuir la derrota a les mentides que l’estat va fabricar contra ell. No tinc cap dubte que aquella campanya antidemocràtica, que hauria hagut de provocar la ira de tots els candidats realment demòcrates i no va ser així, va perjudicar Trias. Ell aleshores no ho va viure exactament així. Va atribuir-la a l’excés d’independentisme que transmetia el seu grup, aleshores en plena transformació cap a un sobiranisme sense por. Al capdavall, el govern d’Artur Mas havia estat el gran protagonista de la consulta del 9-N de 2014, mentre Trias era alcalde. Llavors ja em va semblar que Trias s’equivocava en atribuir el seu retrocés a l’incipient procés.

En aquella consulta declarada il·legal van participar 2.305.290 electors, no gaires menys que els votants  (2.594.167) que van acudir a les urnes en el referèndum estatutari de 2006. És cert que en la consulta del 2014 es podia votar des dels setze anys. En tot cas, la gent estava molt mobilitzada. Nacionalment, atès que a Barcelona, el 9-N van anar a votar 507.454 persones i a les municipals del 2015, 703.793. Barcelona també estava força agitada socialment des de l’ocupació de la plaça de Catalunya pel moviment del 15-M de 2011. El setge del Parlament del 15 de juny d’aquell any era ben viu en el record. L’ús excessiu de la força per part dels Mossos que dirigia el conseller convergent Felip Puig no va ajudar gens. Al contrari, va identificar els convergents amb els poderosos. La repressió de la vaga del 2012, que va costar-li un ull a Ester Quintana, també va perjudicar la imatge d’una federació, CiU, que començava a enrunar-se. Trias va perdre les eleccions el 2015 i el 2016 Felip Puig va passar a presidir l’empresa publicoprivada TRAM, la concessionària del tramvia de Barcelona, fins al 2021. La violència deixa una petja indeleble en la memòria de qui la pateix.

Si Trias no és capaç de confeccionar una candidatura sobiranista, barcelonina, pròxima als ciutadans desfavorits i amb bons gestors (excloent els funcionaris de partit ineptes), l’eficàcia del seu retorn serà mínima

En política —com en la història— l’explicació dels fets acostuma a ser complexa. Trias no va perdre les eleccions perquè fos massa independentista. Les va perdre perquè la seva campanya va ser molt dolenta: les ulleretes de pasta marró que servien per identificar-lo en els cartells de propaganda eren realment de senyoret. El programa no estava gens clar, sobretot quant a l’habitatge, que era l’estendard que feia servir una Colau que liderava la PAH, i perquè en comptes de dedicar-se a regenerar els barris més pobres de la ciutat amb l’argument implícit que “aquí no ens votaran mai”, també va embarrancar a la Diagonal, com l’anterior alcalde, el socialista Jordi Hereu, quan el superàvit de l’Ajuntament li hauria pogut servir per doblar les beques menjador. Però és que, a més, la nit de les eleccions Trias va fer honor a l’antipolítica que ara s’atribueix al sector laurista de Junts. Va reaccionar emocionalment a una circumstància negativa, que és haver quedat segon amb 159.222 vots, a una distància de 17.372 sufragis respecte del grup de Colau, BComú-E (176.594 vots). Si Trias hagués pensat políticament, hauria valorat una possible aliança amb els socialistes, que llavors encara no tenien la posició tan marcadament unionista de després, per sumar els 67.475 vots del PSC i formar una majoria. No va reaccionar així. Va agafar el telèfon i va trucar a Colau per oferir-li la victòria. Després d’aquella trucada ja no va haver-hi marxa enrere. “L’hem guanyat, hem guanyat” de Colau es va fer irreversible.

Després d’aquest munt d’errors i de demostrar una falta d’ambició i no disposar d’un model alternatiu, ara diuen que Puigdemont ha pactat amb Trias que l’exalcalde optarà a encapçalar la candidatura de Junts a les eleccions del 2023. A mi l’edat que tingui aquest senyor no em preocupa gens. Com podem comprendre, a l’edat que tinc no pateixo la síndrome de l’edatisme. La insolència de la canalla independentista és generacional, atès que de moment no ha demostrat res, més enllà de queixar-se per la seva mala sort per no estar estabilitzats. A Barcelona hi ha situacions socials, de marginació i pobresa, que superen amb escreix la inestabilitat laboral d’alguns articulistes i tertulians. La qüestió no és aquesta. El que és urgent que sapiguem és quina Barcelona somnia el senyor Trias. Si entén la diferència entre una Barcelona metropolitana i una Barcelona metapolitana, per seguir la proposta que l’arquitecte Eduard Rodríguez Villaescusa planteja a l’assaig Barcelona: de la ciudad acabada al territorio metapolitano (RBA, 2022). Si es tracta de reprendre el que va fracassar el 2015 simplement per l’oportunitat d’un estat d’opinió desfavorable a Colau, l’actiu és minso. L’avorriment retreu més que no pas il·lusiona. En primer lloc, perquè no està tan clar que l’actual alcaldessa estigui tan desprestigiada com es diu, malgrat la sensació generalitzada que Barcelona ha perdut peu i la ciutat és una mena de raval dels turistes de xancleta.

Si Trias no és capaç de confeccionar una candidatura sobiranista, barcelonina, pròxima als ciutadans desfavorits i amb bons gestors (excloent els funcionaris de partit ineptes), l’eficàcia del seu retorn serà mínima. Però és que, a més, si la seva candidatura no té la frescor, l’energia i la claredat independentista de la candidatura que el 21-D de 2017 va fer néixer Junts per Catalunya, que és l’únic cop que Junts ha guanyat unes eleccions, llavors Trias no serà una alternativa real a Colau. Mantindrà la posició, potser la millorarà, però no desbancarà la coalició entre els comuns i els socialistes. Podria donar-se una paradoxa més dramàtica. Que el PSC guanyés les eleccions i oferís a Junts una coalició, com la que ja conformen a la Diputació de Barcelona, que segellaria la mort de Junts tal com s’ha entès fins ara aquest partit independentista. Potser és el que busquen. La política és com anar al casino a jugar-te els quartos. Si guanyes, fantàstic. Si perds, és la ruïna.