Dilluns passat, el breaking news de la política municipal se sotragà amb la notícia que Xavier Trias havia convidat a dinar l’alcaldessa Ada Colau. La intenció de la trobada, escrivia el nostre Jordi Palmer, “era que les dues parts poguessin demostrar que, malgrat les diferències en molts àmbits de la política i el model de ciutat, eren capaços de mantenir una relació normal”. El cronista afegia que l’àpat havia “anat a càrrec de Trias”, que és una forma molt fina (i allunyada de qualsevol temptació heteropatriarcal) d’insinuar que l’antic alcalde havia afluixat la mosca com un autèntic gentleman. El detall no és menor, car si un home et convida al Racó d’en Cesc —un dels restaurants més espantosos de l’Eixample— el mínim que pot fer és pagar la festa. Si vols fardar de barri i marcar-te un tanto, Xavier, a la propera fes el favor de reservar a la barra del Gresca, a can Nairod o al Disfrutar.

Però l’estat decadent dels convergents no només es palesa en aquesta funesta tria de restaurant (hi hagué un temps en què els polítics catalans sabien que dinar en un indret anomenat “el racó de” o “la graella d’en” és un acte vergonyant), sinó en la mateixa pantomima de la trobada. Lluny de fumar la pipa de la pau, Trias i Colau estan especialment interessats a polaritzar la propera campanya barcelonina per arribar el més empatats que puguin a la línia de meta. Ajudant el vell convergent, Colau s’assegura que Ernest Maragall i Jaume Collboni perdin benzina, un factor que també podria ajudar l’alcaldessa, en cas que l’efecte de l’antic alcalde acabi en una simple febrada i els líders d’Esquerra i el PSC acusin el desgast de les seves picabaralles pressupostàries al Parlament. Per molt que sembli paradoxal, la millor manera que Trias i Colau tenen d’ajudar-se és fraternitzant-se com a oposats.

La degradació actual de Barcelona no és patrimoni exclusiu del colauisme; comença amb la vana il·lusió segons la qual hom pot governar la ciutat que va parir l’Eixample sense cap mena de pretensió de poder

Però existeixen afinitats de fons molt més doloroses, com la pretensió dels dos alcaldables de desnacionalitzar la lluita per Barcelona, com si la projecció de la ciutat més important del país no tingués res a veure amb la forma amb què Catalunya es mostra al món. Això del país ja sabem que per a Colau és un destorb que carda molta mandra, però Trias ha caigut en el colauisme més aberrant (i no és la primera vegada que li passa) quan emmarca l’alcaldia de Barcelona en una simple qüestió de posar-hi més urbanos i fitxar uns quants escombriaires que en netegin la faç. Barcelona és on és —i l’exemple de Maragall, el bo, ho certifica— perquè sempre ha tingut pretensió d’exercir com la capital d’un estat que, al seu torn, s’imposi com a referència del Mediterrani. Desvincular la política barcelonina de la nacional, faci qui ho faci, equipara Barcelona a qualsevol urbs autonòmica.

Per tot això que us conto, no deixa d’ésser lògic que les elits barcelonines hagin confiat el seu futur a un candidat tan poc engrescador com Jaume Collboni qui, si més no, serà capaç d’assegurar quatre engrunes als pijos de la nostra capital convertint-la així en el picadero de Pedro Sánchez, a fi que el presidente refermi encara més la subsidiarietat de Barcelona a Madrid. Algú s’imagina el pobre Jaume enfrontant-se a les elits madrilenyes i a Felipe González com ho va fer Maragall durant els anys noranta? De fet, i estirant encara més el fil; algú s’imagina Ernest Maragall emulant el seu genialíssim germà a favor de Barcelona quan Esquerra exerceix de simple crossa al PSOE, empassant-se la majoria de votacions dels socialistes al Congrés? Doncs bé, per molt que Trias i Colau posturegin, defensen una Barcelona que no s’aparta ni un mil·límetre d’aquesta genuflexió política.

De fet, la degradació actual de Barcelona no és patrimoni exclusiu del colauisme. Comença amb la vana il·lusió segons la qual hom pot governar la ciutat que va parir l’Eixample sense cap mena de pretensió de poder. Així aquests dos líders, un home que només es presenta a la cursa electoral per salvar el seu partit i una dona que, de manera cada dia més indissimuladament mandrosa, només busca salvar-se a si mateixa. És una llàstima que, de tot això, no en parlessin tot dinant al racó dels vampirs.