Ara són els trens, abans va ser la llengua i abans va ser el Catalangate. L’independentisme del mentrestant dosifica les raons amb què vol carregar-se abans de fer cap pas en fals i així controlar el cabal del riu. L'estratègia és senzilla: es tracta de separar tot problema arrelat en el conflicte nacional del mateix conflicte nacional, aïllar-lo i donar versemblança al fet que es pot resoldre pertanyent a Espanya. El Catalangate es resol falcant el PSOE al govern espanyol. La immersió s’apedaça pactant una llei amb el PSC per sortir del pas sense fer un escrutini real de l’eficàcia del model. Els retards sistemàtics a Rodalies s’optimitzen traspassant Rodalies. La qüestió és que sempre hi hagi un plet lligat a l’estira-i-arronsa entre Catalunya i Espanya prou inflat per plantar-lo al centre del debat públic, apartar-ne la resta i exposar que els interessos de la Generalitat i els del govern espanyol no són ben bé els mateixos i que per això cal que els nostres siguin defensats amb una gestió diligent de l’autonomia.

L'estratègia és senzilla: separar tot problema arrelat en el conflicte nacional del mateix conflicte i fer creure que es pot resoldre pertanyent a Espanya

Haver apostat per un independentisme materialista i no nacionalista ens ha dut al cap de carrer en què tots els greuges que patim pel fet de ser catalans semblen restituïbles amb una mica de fe i ganes de parlar. El pitjor malson de Salvador Illa avui és ser president de la Generalitat perquè, pertanyent al mateix partit que ocupa el govern espanyol, no podria jugar a l'auca de la indignació postissa i la guerra de posicions, que és el rèdit que en treu la Generalitat de tot això. Al PSOE li és comodíssim que a Catalunya ens dosifiquem els efectes de ser espanyols perquè li garanteix una reacció mai prou forassenyada per trencar amb la dinàmica de la farina plana i el fals diàleg.

El pitjor malson de Salvador Illa és ser president, perquè no podria jugar a l'auca de la indignació postissa i la guerra de posicions

El pacte és que ERC —i Junts, per associació— fan les gestions necessàries per aturar els cops que van venint i a canvi es poden seguir dient independentistes. Salvador Illa no en podria treure gesticulacions forçades, ni posats pretesament ferms, ni proclames milhomèniques amb què rascar quatre vots. Si Salvador Illa fos president hauria d’entomar els merders com venen i centrar els esforços a fer-nos creure que tot es pot arreglar amb temps i generositat, això és, amb una mica de paciència. La diferència entre això i el que fa avui la Generalitat és que cada vegada que aterra el problemot que omple les rondes del 3/24 de torn, els nostres troben l’escletxa per on vendre el relat que encara sort que hi són ells treballant incansablement perquè al final tot quedi sempre resolt. A l’independentisme li interessa oferir immediatesa per garantir seguretat i això, al PSOE, li és oli en un llum.

El pacte és que ERC i Junts fan les gestions necessàries per aturar els cops i a canvi es poden seguir dient independentistes

Ara són els trens i demà serà qualsevol altra cosa, i la classe política independentista estarà preparada per seguir arreglant-li els fangars a Espanya esgrimint que defensen Catalunya. Perquè els votants independentistes comprin avui i fins que calgui aquest paquet de pragmatisme caldrà seguir envernissant-ho tot amb la pàtina èpica de la Dolors Bassa decorant amb clavells els cotxes de la Guàrdia Civil ahir fa cinc anys, o en Jordi Sànchez i en Lluís Llach confabulant davant la Conselleria d'Economia. Els records són l’artefacte del seu màrqueting perquè encara confien en arribar al cor dels que pensen que en aquesta gestió de l’autonomia no hi guanyem res. Potser, i només potser, amb un independentisme menys acomplexat i més nacionalista no seríem aquí perquè no hauríem deixat en mans de la puntualitat dels trens la sensació de merèixer més o merèixer menys un Estat. Per sort, això encara ho podem canviar.