"Un líder surt sol o no cal que el busquis", em va dir en Macià Alavedra un dia que comentàvem els motius que el van portar a donar suport a Jordi Pujol en detriment de Trias Fargas. "Un líder no es pot fabricar. Quan la gent diu 'ens falta un líder', malament —va afegir pensant en el buit que havia deixat la retirada de Pujol el 2003. Els líders acostumes a trobar-te'ls pel camí una mica per sorpresa i, d'entrada —encara que amb els anys ningú no se'n recordi—, sempre fan bastanta nosa". 

Fa setmanes que l'impacte de Sílvia Orriols em fa pensar en aquesta conversa, i no vull establir comparacions. Quan Alavedra es va posar al costat de Pujol, el general Franco havia passat avall i la política catalana estava plena de personalitats fortes que havien dedicat la vida a mirar de canviar el curs de la història. El problema d’ara és que, a còpia de recitar com lloros els programes dels partits i els eslògans dels diaris, els polítics han esdevingut empleats de poders incontrolables que no passen comptes amb ningú.

Orriols no té competidors de la categoria de Josep Pallach, Josep Tarradellas, Heribert Barrera o Josep Benet. La líder d’Aliança Catalana seria, més aviat, com el primer Tarradellas de l’exili, una figura solitària i quixotesca que ha passat, inesperadament, per sobre del cofoisme autodestructiu dels vençuts oficials. Sembla que estigui menys sola perquè té un partit darrere, i és probable que ella cregui que el partit li resoldrà alguna cosa. Però el que té per davant, al meu entendre, és una travessia pel desert com la de Tarradellas. 

Catalunya no només necessita temps per crear una fornada de líders nous, necessita temps per canviar la concepció del lideratge que va imposar la Transició. El trauma de la guerra i de la dictadura va afavorir una mena de lideratge negatiu i oportunista que ja no serveix per a res, i que només donarà —durant un temps— resultats a l’esquerra espanyola. Pujol va aprendre de Tarradellas que el realisme maquiavèl·lic és més útil que la retòrica sentimental. Però de seguida es va deixar portar pels acomplexaments de la Catalunya postfranquista.

La distància entre els votants i els partits s’ha fet tan gran que tot el que no porti a una dictadura alimentarà l’aparició de personalitats com ella

Excepte Orriols, els líders dels partits catalans —des de Junqueras fins a Puigdemont, passant per Illa o Graupera— semblen reciclats d’un passat que no s'acaba de morir, però que ja està condemnat. Amb els matisos que es vulguin, tots fan cara de Raimon Obiols o de Joan Reventós: són polítics formats en un entorn controlat, que es pensen que la història els deu alguna cosa. Tenen paciència i confereixen a la gestió un valor moral, però no posarien mai el peu per defensar una veritat incòmoda que els pogués perjudicar. Han crescut desconnectats del dolor de la història i només saben ocupar espais que ja existeixen en un moment que tot s’ensorra. 

Gabriel Rufián té instint, però no té tradició. Fa el relat superficial dels desarrelats i sempre acaba treballant per compte d’altres, com els antics mercenaris castellans de la Corona d’Aragó. A Espanya, els únics líders equiparables a Orriols —visceralment connectats amb el passat—, són José María Aznar i Rodríguez Zapatero. Pablo Iglesias té massa por. Potser perquè és fill del genocidi republicà, prefereix barallar-se per Twitter amb Junqueras. Tot i així, també ho pagarà, si permet que Rufián banalitzi la història per satisfer la vanitat de Joan Tardà, que encara no ha paït l’impacte de la vella immigració sobre l'àrea metropolitana.

Orriols és la primera figura política nova, i de moment la més important, perquè s’ha situat al centre dels problemes europeus que canviaran la idea que tenim del racisme i de la llibertat. Orriols ha fet emergir un conflicte que els partits de la Transició es neguen a veure: la dissociació entre nació i democràcia en l’Europa actual. El referèndum de l’1 d’octubre va ser l'acte final d'un país que encara confiava en el consens, la culminació del famós "ciutadans de Catalunya ja soc aquí", que va dir Tarradellas en tornar de l’exili. Els polítics fa 50 anys que maquillen la història en nom de la democràcia i la distància entre els votants i els partits s’ha fet tan gran que tot el que no porti a una dictadura alimentarà l’aparició de personalitats com ella. 

Els castellans del macizo de la raza i els multimilionaris globalitzats estan cofois de les noves onades migratòries perquè dilueixen la nació catalana i, per tant, ajornen els problemes de l'Estat espanyol. A Pedro Sánchez, a més, li van bé perquè li permeten maquillar l'economia mentre ell sigui president. Però les nacions són la sang d’Europa, i només cal mirar França per entendre que tot té un límit, i que es pot ser racista fent discursos multiculturals. A mesura que els vernissos postmoderns amb què l’esquerra ha cobert les contradiccions d'Espanya perdin eficàcia, Catalunya reformularà la seva identitat política, i la seva economia, a partir de l’exemple que ha donat Orriols.

Em sembla que el procés no serà curt ni tranquil. Però que és inevitable.