Una democràcia avançada no pot suportar tres catàstrofes ferroviàries a la xarxa de l'alta velocitat —a la qual es van destinar les joies de la Corona— amb semblant tribut de vides humanes. La memòria de les vuitanta víctimes mortals d'Angrois-Santiago de Compostel·la el 2013, lluny d'actuar com un punt d'inflexió i advertiment definitiu, es troba avui tràgicament emparentada amb els dos terribles sinistres de 2026 a Adamuz (Andalusia) i Urda (Castella-la Manxa). Tres tragèdies separades en el temps, però unides pel mateix fil conductor: un sistema que prefereix delegar la seguretat i l'estabilitat operativa en el factor humà o en maniobres degradades abans que assumir les deficiències estructurals i la manca d'inversió contínua en la infraestructura. Angrois, Adamuz i Urda no són fatalitats aïllades, sinó nusos d'una mateixa línia on les presses de la propaganda política per inaugurar quilòmetres i el subministrament de molta més capacitat de mobilitat de persones passatgeres respecte a la màxima aconsellable —per raons de capacitat i seguretat— van prevaldre sobre la cura de la integritat de les persones transportades.
La història ferroviària de l'Estat espanyol no s'explica des de la racionalitat logística ni des de l'equitat territorial, sinó des d'una obsessió centralista que enfonsa les seves arrels en els Borbons del segle XVIII i que la democràcia del 78 va transformar en megabytes d'acer i formigó. Mentre els successius governs de l'Estat invertien a mans plenes bilions d'euros per aixecar la segona xarxa d'alta velocitat més gran del planeta —una xarxa radial dissenyada perquè tot comenci, acabi o passi per Madrid—, les infraestructures que vertebren la vida real de la ciutadania van ser sotmeses a un drenatge pressupostari sense precedents. La canibalització de recursos públics a favor de l'alta velocitat va aïllar el 95% dels usuaris diaris del tren, va postergar l'essencial trànsit de mercaderies i va asfixiar el seu manteniment bàsic.
Aquesta canibalització pressupostària va destruir també l'equilibri del transport per carretera, generant un dèficit acumulat en la conservació de les carreteres convencionals i autovies estatals que supera ja els nou mil milions d'euros. Ferms destrossats, senyalització deficient i paràlisis estructurals endèmiques van convertir la xarxa viària de competència estatal en un parany degradat, just on es mouen la immensa majoria de les mercaderies i del trànsit interurbà. L'Estat va prioritzar el luxe d'uns pocs sobre la seguretat viària del conjunt de la població.
L'Estat espanyol no pot sostenir financerament ni logísticament la trampa radial mentre estrangula els eixos Atlàntic, Mediterrani i Cantàbric, abandona la xarxa viària i posa en risc la seguretat dels passatgers
El mapa d'aquesta desassenyada política va perjudicar assenyaladament les nacions i territoris que Madrid anomena perifèrics. A Catalunya, la degradació crònica de les Rodalies va deixar de ser una fallada tècnica per convertir-se en un greuge polític continuat que paralitza diàriament la vida metropolitana. Un estrangulament semblant pateix l'Eix Mediterrani, que tot i concentrar bona part del PIB i de les exportacions de l'Estat, continua supeditat a la prioritat política de connectar la Meseta amb el mar. A la façana cantàbrica, la manca de connexions competitives va abocar Astúries, Cantàbria i el País Basc al declivi ferroviari.
En el cas de Galícia, l'arribada de l'AVE no pot ocultar la saturació del Eixo Atlántico ferroviari (Vigo-A Coruña), desbordat per la manca de trens en un dels entorns més dinàmics de la península Ibèrica, mentre Ferrol i l'interior del país pateixen un buit desolador. D'altra banda, la connexió amb Portugal, primordial per a l'accelerat desenvolupament de l'occident ibèric, continua demorada i el corredor europeu atlàntic de mercaderies, oblidat. Els pressupostos estatals ens van robar —com a Catalunya— els recursos necessaris per completar la nostra mobilitat capil·lar interna a canvi de finançar la megalomania centralista.
L'Estat espanyol no pot sostenir financerament ni logística el parany radial mentre estrangula els eixos Atlàntic, Mediterrani i Cantàbric, abandona la xarxa viària i posa en risc la seguretat dels passatgers. Un parany radial fomentat a tort i a dret pel bipartidisme dinàstic (PP/PSOE), amb la plena conformitat tant de l'extrema dreta com de l'esquerra estatal.
Cal superar la (il·)lògica radial per prioritzar la conservació, la vertebració territorial i la proximitat. D'una altra manera, es continuaran perdent les oportunitats reals de desenvolupament sostenible. I, també, probablement, ocorrent desgràcies.