El dia que vaig saber que Joan Manuel Serrat era un traïdor, faltava una estona perquè guanyéssim la segona Copa d’Europa a l’estadi de Saint-Denis. Abans del partit, a les portes d’accés, vam coincidir després de passar el control de seguretat i li vaig demanar fer-nos una foto que encara guardo a casa. Després el partit va començar i Campbell va marcar-nos l’1-0 abans de la mitja part. Plovia a París. Durant el descans, nerviós i preocupat, vaig tornar a coincidir amb ell al lavabo fent un riuet al vàter de paret. “Ets a tot arreu, Joan Manuel, deus conèixer tothom!”, li vaig dir somrient mentre els dos pixàvem dempeus i amb les dues mans a la paret, com si un policia invisible ens estigués escorcollant les butxaques. “I ara, no diguis bajanades!”, va respondre’m amb aquell aire cordial de botiguer abans de dir-me “passi-ho bé, tot-hi que avui patirem!”, la frase segurament més culer que existeix. Tenia raó, i tant que vam patir. Però d’aquella nit no en recordo només l’alegria que Eto’o i Belletti ens van donar en una segona part màgica, sinó la frase que em va dir al lavabo. La primera. La recordo perquè no tenia raó: sí que era a tot arreu. Hi era aleshores, hi ha estat sempre i hi continuarà sent, per això no entenc per què em va mentir com menteixen els traïdors.

Acusat de traïdor pel franquisme per no cantar La, la, la en castellà i de traïdor per l’independentisme per criticar l’1 d’Octubre, la principal traïció de Serrat és anar per la vida fent veure que és un artista més quan, en realitat, és algú que forma part de tots els moments de la nostra vida

Era jo qui no l’havia vist mai, però ell em coneixia de tota la vida, com segurament coneixia els altres trenta mil barcelonistes que érem allà amb ganes de treure’ns l’espina clavada d’Atenes, dotze anys abans. Ens coneixia a tots. A mi, a l'amic amb qui vaig seure a la primera graderia d'aquell gol Sud i també al senyor amb bigoti de la Penya Barcelonista Terres de l’Ebre que es rentava les mans aguantant un Farias apagat entre els llavis. Ens coneixia aleshores i ho sabia tot de nosaltres, perquè ens ha acompanyat en tots els moments importants de la nostra vida, fins i tot quan ens hem sentit allunyats d'ell per no pensar el mateix políticament. Distanciats o no, el cas és que tots hem tingut por de l'home del sac d'El drapaire. Tots hem pensat en Menuda quan no ens ha arribat el sou o ens han arrambat al metro a quarts de nou. Tots hem parlat de Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón com si fossin coneguts nostres, malgrat no haver-los vist mai jugar. Tots hem perdut l’oremus per un amor d’aquells que quan passa pel carrer fins i tot els geranis li piquen l'ullet, malgrat que no es digui Helena. Tots coneixem poemes de Joan Salvat-Papasseit gràcies a ell i sabem que res no és mesquí, ni cap hora és isarda. Tots, per desgràcia, sabem que encara vivim amb la llengua al cul.

Serrat hi era quan la meva àvia m’adormia en braços amb una cançó de bressol. Hi era, després, quan amb onze anys vaig entendre que la mort de l’avi m’acompanyaria tota la vida. Hi era, també, quan passàvem les tardes d’estiu jugant a pilota al meu carrer i la Guàrdia Civil, quan passava, ens deia niños, dejad ya de joder con la pelota. Hi era cada nit d’empalmada, quan amb setze anys tornava torrat a casa mentre cantava, de matinada, i la vila era adormida encara. Hi era quan el meu oncle em deia que Kubala era millor que Ronaldinho perquè el primer tenia una cançó del Serrat i el segon, en canvi, no. Hi era quan al batxillerat vaig llegir per primera vegada Josep Vicenç Foix i vaig comprendre que és quan dormo que hi veig clar. Hi era quan vaig enamorar-me per primer cop d’una noia al metro, en un amor efímer com el que va musicar a Josep Carner. Hi era quan vaig aprendre a estimar Barcelona amb les seves fantasies, però sobretot les seves cicatrius. Hi era quan vaig fer vint anys. Hi era quan el meu primer gran amor se’n va anar i vaig procurar refer la meva vida, de mica en mica, perquè el camí fa pujada i me’n vaig a peu. Hi era quan vaig conèixer la dona dels meus somnis a la plaça del Sol i ja fa set anys que procuro inventar cada dia per a ella noves paraules d’amor, senzilles i tendres. I hi era, és clar, quan vaig enterrar mon pare i, ja saps, vaig recordar quan el meu cos lligava amb les seves mans i jo era un infant.

Gràcies a Serrat, algú de Buenos Aires, Badajoz, Lima, Bordeus o Mèxic DF entendrà sempre que tots els catalans tenim una tieta que regala un palmó al fillol i li obre una llibreta d'estalvis

Hi era també ahir al Sant Jordi, evidentment, dient adeu als escenaris. És a dir, enganyant-nos de nou. El franquisme el va acusar de traïdor per negar-se a cantar La, la, la en castellà, i l’independentisme, dècades després, va acusar-lo de traïdor per criticar l’1 d’Octubre, però als que ahir érem al concert ens dol més que continuï traint-nos dient que se’n va, ja que, per més que ho intenti, no ens creiem cap de les mentides que diu. No se'n va, perquè hi era ahir en un recital antològic on va cantar el triple de cançons en català que en castellà i hi continuarà sent demà quan qualsevol de les poques persones del públic que encara no patim de la pròstata o que no coneixem la menopausa complim quaranta anys i ens adonem que ja fa vint anys que tenim vint anys. Hi continuarà sent quan algú pugi un dia a la Catalunya Nord, visiti la tomba de Machado a Cotlliure i recordi que “se hace camino al andar”, quan ens venci el desànim i necessitem que algú ens recordi que avui pot ser un gran dia o quan recordem que enamorar-se és la millor de les bogeries. Hi seguirà sent quan en qualsevol racó del Mediterrani, sigui un port de Grècia o una platja de Sicília, no ens sentim estrangers perquè sabem que nosaltres també vam néixer aquí. Hi serà cada cop que algú de Buenos Aires, Badajoz, Lima, Bordeus o Mèxic DF entengui que tots els catalans tenim una tieta que regala un palmó al fillol i li obre una llibreta d'estalvis. 

En això sí que tenia raó: no sé si serà una grip la que se’ns endurà cap al forat profund, però un dia ens haurem de morir, més o menys com tothom. La tieta, Serrat i també nosaltres, però fins i tot aleshores hi serà, ja que hi serà en aquells que ens enterrin i ens plorin igual com vam plorar ahir quinze mil persones a Montjuïc. Hi serà com hi és ara aquí, després d’aquesta coma. Hi va ser, hi és i hi serà sempre. Demà, demà passat i l’altre. També hi serà cada cop que algú torni a llegir aquest article. Cada cop que algú estimi per primera vegada, cada cop que algú plori per primera vegada, cada cop que algú canti un gol del Barça per primera vegada, cada cop que algú aprengui a anar amb bici al seu carrer per primera vegada, cada cop que algú trenqui amb la parella per primera vegada, cada cop que algú llegeixi que “no som mai un plor/ sinó un somriure fi/ que es dispersa com grills de taronja” per primera vegada, cada cop que algú passegi per Barcelona per primera vegada, cada cop que algú comprengui que la vida cal viure-la al màxim “fins que cal dir-se adeu” per primera vegada. I cada cop, també, que algú deixi de respirar per última vegada. Perquè d’això va la vida i així ens l’ha cantada Joan Manuel Serrat, malgrat que ell, com un traïdor, no m’ho volgués reconèixer una nit a París.