L’any 1831, Alexis de Tocqueville va començar, acompanyat del seu amic Gustave de Beaumont, el seu conegut periple pels Estats Units. Un cop va tornar del llarg viatge, va publicar, en dos volums, el 1835 i el 1840, La democràcia a Amèrica. L’origen d’aquesta aventura va ser un encàrrec del govern francès, que volia que el pensador i politòleg estudiés el sistema penitenciari dels Estats Units, amb vista a reformar les presons pròpies. Els Estats Units havien declarat la seva independència el 1776 i les elits europees més avançades contemplaven aquell nou país amb gran curiositat, ja que s’havia fundat lliure de la cotilla de les velles estructures aristocràtiques i eclesials, i sobre les bases de la democràcia, el liberalisme i l’economia de mercat. Des de sempre, Europa ha mirat els EUA amb atenció i amb ulls admiradors. Fins i tot quan, ja en el segle XX, el nostre continent va deixar de ser el centre del món, que es va traslladar a l’altra banda de l’Atlàntic. La contribució dels Estats Units durant la primera i la segona guerra mundials va afegir a l’admiració l’agraïment europeu. També el pla Marshall, per exemple. Gestes com l’arribada de l’home a la Lluna van actuar en la mateixa direcció. Igual que Hollywood, la indústria musical i tantes altres coses.

Els europeus del segle XX ens hem sentit —enllà de les crítiques als seus excessos imperials i al distanciament provocat per una forma de vida distinta de la nostra— molt units al que hi passava. Ens hi lliga un fil determinat i resistent, que neix del fet que els primers colonitzadors estatunidencs fossin europeus que fugien dels seus països. És per això que els atacs de Donald Trump i la seva administració —el vicepresident J. D. Vance—, especialment en aquest segon mandat, ens han desconcertat a tots. També als mandataris dels principals estats europeus i de la UE. L’extrema dreta populista americana i persones importants del seu entorn, com és el cas d’Elon Musk, han trencat sorollosament amb Europa, i això, per a nosaltres, va molt més enllà d’un greu problema polític. Aquells als quals consideràvem de la família ens estan traint i ens estan atacant. Més encara: estan ajudant ostensiblement i amb desvergonyiment els nostres enemics, fins al punt d’amenaçar el futur de la UE i d’Europa en general.

En els darrers dies, Trump ha fet un pas més. En declaracions i, també, a través de la publicació de la Nova Estratègia de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, s’ha girat ostensiblement contra Europa i el que representa, i ha bombardejat els ponts que encara ens unien. A l’esmentat document, s’hi adverteix que Europa se’n pot anar en orris com a civilització a causa de la immigració —Trump oblida l’origen i la naturalesa dels EUA— i de la baixa natalitat. Igualment, s’hi assenyala que Washington ha de “conrear” la resistència contra la present trajectòria europea, és a dir, que ha de continuar donant suport a l’extrema dreta populista del continent, cosa que ha estat vista des de Brussel·les com una greu amenaça d’ingerència. Trump troba que Europa un grup d’estats “en decadència” i amb dirigents “dèbils”. El president nord-americà ha atacat amb especial virulència l’alcalde de Londres, Sadiq Khan, que és musulmà: “Horrible”, “incompetent”, “fastigós”.

Aquells als quals consideràvem de la família ens estan traint i ens estan atacant. Més encara: estan ajudant ostensiblement i amb desvergonyiment els nostres enemics

Trump no entén Europa, i menys encara aquest experiment complex però visionari que és, amb totes les seves mancances i equivocacions, la Unió Europea. A més, percep el Vell Continent com una nosa, una molèstia, un destorb en el seu camí, en el seu tirar al dret i sense manies. Un destorb que cal apartar, bandejar. Molt especialment en aquests moments, pel que fa a Ucraïna i Rússia, amb Trump fent costat al dictador i agressor Vladímir Putin. No és el president nord-americà un home intel·lectualment preparat, ni algú que hagi llegit gaire. Ni un amant de la democràcia. Tampoc no comparteix els valors fonamentals d’allò que solíem anomenar Occident, valors que ens venen de la Il·lustració, el liberalisme clàssic o el republicanisme. Ell és, sobretot, un paio d’acció i d’una perillosa —per molt excessiva— confiança en si mateix. En conseqüència, s'emmiralla en "homes forts" —i detestables— com Xi Jinping o el mateix Putin. 

Aquell familiar, aquell germà o cosí, que eren els Estats Units, s’ha convertit en un enemic, o almenys s’hi ha convertit l’Amèrica de Trump. El caïnisme trumpià obliga Europa a actuar amb força i determinació, vencent les seves inèrcies paralitzadores. Ja no se les pot permetre. També suposa una ruptura sentimental, molt seriosa. Trump subverteix una història i una memòria compartides. Si en el seu moment —el 1992, quan l’URSS implosionava— Francis Fukuyama, pecant d’un enorme excés d’optimisme, va vaticinar l’hegemonia de la democràcia i la llibertat al món, The End of History and the Last Man (La fi de la història i l'últim home), avui el que contemplem és tot el contrari: una gran onada d’extrema dreta —radicalment contrària al que és la UE—, capitanejada per uns Estats Units que han canviat de bàndol. Que ens han deixat sols. Més encara: que ens han traït. En aquest nou món del segle XXI, molts dirigents i ciutadans europeus poden sentir-se, sorpresivament, com aquell conductor que, de cop i volta, s’adona que tota la resta circula en sentit contrari. A gran velocitat i amb evident perill.