Manllevo el concepte de Josep Lluís Alay, que el va fer servir en un tuit recent. Deia el cap de l’oficina del president Puigdemont, respecte de la bilateral Espanya-França que faran Sánchez i Macron a Barcelona: “aquesta enèsima versió del Tractat dels Pirineus que Espanya i França preparen signar a Barcelona el 19 de gener hauria de tenir una resposta catalana contundent al carrer. Prou humiliacions.” En la mateixa direcció, Puigdemont demanava una forta mobilització “per defensar el país davant d’uns il·lusos enterradors”, en referència a l’afirmació de Pedro Sánchez que la cimera visualitzaria “el final del procés”. Alhora, Llach reblava la qüestió recordant que una gran resposta ciutadana, i en tan pocs dies, només la poden organitzar Òmnium, l’ANC i el Consell per la República, si treballen plegats.

Certament, falten pocs dies –és el proper 19— i les relacions entre les entitats no passen pel seu moment més excels, contaminades totes elles pel virus de la divisió tan eficaçment fomentat per l’Estat, però en aquest país dels miracles tot és possible. En tot cas, és evident que la resposta dependrà de la voluntat de les entitats per implicar-s’hi a fons.

Tanmateix, i més enllà de la reacció que siguem capaços de fer, és un fet indiscutible que aquesta cimera es planteja com un autèntic acte d’humiliació a Catalunya i als seus drets nacionals. I per això l’organitzen en sòl català, per recordar que davant dels dos Estats que governen la nostra nació, els catalans som tractats com a terra conquerida, sense cap capacitat de decisió. El 1659 Felip IV de Castella i Lluís XIV de França varen esquarterar la nostra nació, sense consultar les Corts Catalanes, a les quals li varen amagar el pacte fins al 1701, i així vàrem perdre el comtat del Rosselló i part de la Cerdanya. Per bé que els territoris cedits a França varen lluitar durant anys per reunificar-se al Principat, Catalunya no ha tornat a recuperar la seva integritat territorial. I així ho faran notar Macron i Sánchez, reunint-se a Barcelona sense que els catalans tinguem res a dir, ni a decidir, i amb la intenció desvergonyidament explícita del mateix president espanyol de demostrar que Catalunya està ja dominada. És a dir, no només no hi ha cap intenció, per part del govern socialista, de demostrar sensibilitat per tot el que ha passat a Catalunya i per les ferides que hi ha obertes –entre d’altres l’exili i els milers d’encausats—, sinó que necessita fer el gest contrari: venir dalt del cavall com un senyor feudal i passejar-se per la terra dominada: l’imperi trepitjant la colònia. Un gest d’impertinència que, altrament, dinamita encara més l’enorme farsa de la Taula de Diàleg, l’insult de la qual només es manté perquè ERC necessita fer veure que fa veure que potser fa veure que fa alguna cosa.

La necessitat de venir a Catalunya a fer la pixadeta per recordar-nos qui mana, i per dir-nos que ens ha derrotat (o això creu) demostra la poca categoria política de Sánchez, i la seva baixa categoria humana

Li calia a Pedro Sánchez plantejar aquesta cimera amb els francesos en termes de supèrbia política i de menyspreu contra els milions de catalans que es varen implicar en el Primer d’Octubre? Electoralment és molt probable, perquè estomacar als catalans és un rèdit electoral permanent, i més després d’haver-nos revoltat. En realitat, si repassem la batussa política espanyola, sempre hi ha competició entre uns i altres per demostrar qui la té més llarga i qui és més milhomes davant dels catalans. Però aquest fet, la necessitat de venir a Catalunya a fer la pixadeta per recordar-nos qui mana, i per dir-nos que ens ha derrotat (o això creu) demostra la poca categoria política de Sánchez, i la seva baixa categoria humana. I després vindran alguns i ens diran que aquests són diferents, que el PSOE no és el PP, que bla, bla, bla. Certament, poden ser menys barroers i fins i tot més simpàtics, però són igualment malànimes a l’hora de menysprear les nostres ferides i negar els nostres drets. De fet, no tenen vergonya, ni el facherío, ni el rojerío, tanto monta pel que fa a Catalunya.

Sigui com sigui, aquesta cimera és un insult directe a la nostra dignitat, als milers de represaliats i a la barbàrie que vàrem patir com a poble. La qüestió, per tant, és saber si permetrem una humiliació més, o estem massa cansats com per mostrar una mica de dignitat. Veurem què farà aquest govern autonòmic lil·liputenc que patim, però no hi ha gaire expectatives. Mai, en la història de la recuperació de la Generalitat, havíem tingut una estretor de mires i una irrellevància presidencial com l’actual, de manera que tampoc no importarà gaire. El que cal és veure si les entitats són capaces d’organitzar-nos i unificar criteris, per tal de donar una resposta ciutadana. Que sàpiga el fatxenda d’en Sánchez que res no ha acabat, que la causa catalana no va néixer amb el procés, ni serà ell qui l’enterri. No venim de quatre dies de revolta, sinó de tres segles de memòria, resistència i lluita. Caldria recordar-li quan es passegi dalt del cavall.