Tornar a veure un concili de convergents presidit per Jordi Pujol, per algú com servidor (nascut a finals dels setanta del segle passat), té la gràcia de poder reviure alguna de les trucades del grandíssim Josep Maria Bachs, perpetrades amb un telèfon estrafolari en forma d’espantamosques o de pastanaga —"i dos números més!"—, o encara altres fites culturals més pujades de to com aquella escena lírica-incestuosa en què Mateu Montsolís i la seva germana Eulàlia s’immolaven mig abraçats en una menorquina. La majoria dels plançons de l’actual Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), autors d’un homenatge al president 126 dissabte passat a Planoles, no deuen saber de què redimoni parlo; ni punyetera falta que fa, perquè els seus pares ja els deuen haver cantat les glòries del pujolisme, un temps on tots vivíem jolius en la pròspera Catalunya dels sis milions, amb el Molt Honorable inaugurant quelcom cada dia i, sobretot, acumulant majories absolutes.
Feia gràcia, en efecte, veure tota aquesta quitxalla encantada de poder-se retratar amb l’avi de l’invent, salpebrada amb les imatges de l’Oriol abraçant-se amb en Quim i en Jordi, tot revivint aquells temps en els quals anaven de malotes per la vida, colant-se als fastos olímpics amb banderes de Freedom for Catalonia. Però encara feia més patxoca comprovar com tot déu s’apropava al líder suprem per demanar-li un besamans, bo i després d’haver-se passat els últims deu anys tractant-lo com un autèntic empestat i deixant-lo sense ni una trista oficina on poder guardar tanta paperassa acumulada. Mentre llegia tones d’elogis ditiràmbics a X i veia tantíssima gent preconitzant el retorn d’una nova Convergència, pensava en allò que va dir l’Enric Juliana, caracteritzant l’etapa posterior a l’aprovació de l’amnistia com un retorn al joc polític de l’autonomia ("todos dentro") i vaticinant aquesta pax hispànica com el conreu òptim per una nova entesa entre el vell catalanisme i el PP.
Després de l’indult general, semblaria que la sociovergència tornaria a fer trempar les elits del país
De moment, la persona més interessada en aquest nou estat de coses és Salvador Illa, el qual fa pocs dies beneïa amb la seva presència la donació del fons documental (també de banderoles i cartells) de Convergència Democràtica a l’Arxiu Nacional, tot recordant la funció d’aquest partit com a "garant de la convivència". Semblaria doncs que la tesi julianista és certa: després de l’indult general, semblaria que la sociovergència tornaria a fer trempar les elits del país. Però com passa sempre amb les frases fetes, caldria veure què vol dir exactament el subjecte tots i aquest circumstancial a dins. Perquè cal gratar ben poc el present polític català per notar com aquests tots són les mòmies del règim del 78 —tan qüestionat per gent com Juliana quan l’esmenava el marquès de Galapagar— i també com aquest a dins representa el marc d’un sistema mort: l’autonomisme. Si ens ho mirem així, doncs, la inclusió d’uns pocs, per sumptuosa que sia, pareix més un ocàs que no un retorn.
Té certa conya que, en l’homenatge que abans citava, els responsables de l’invent quasi obliguessin el president Pujol a repetir un discurs molt dels anys 90, basat en la integració dels nouvinguts en el projecte d’una Catalunya diversa. Dic que aquest revival fa certa gràcia, sobretot perquè, si existeix un polític que pugui assumir les tesis més radicals del pujolisme incipient (el qual veia en la immigració castellana un perill de desnaturalització de la tribu), diria que l’hem de cercar més aviat a Ripoll que no pas a Planoles. De fet, el projecte d’assimilació cultural pujolista va ser possible en un entorn anterior a la globalització, amb un autogovern molt menys masegat per Madrit que no pas ara i, només faltaria, amb uns nivells de nouvinguts molt menors i un poder econòmic molt més gran per catalanitzar-los. Totes aquestes diferències, només faltaria, el president 126 les coneix de sobres, però resulta normal que un home fidel, després d’una dolorosa expiació, torni a dins d’on més l’estimen.
Tothom a dins, en efecte, però cada dia menys tots i menys a dins. De fet, caldrà conceptualitzar qui s’ha quedat a fora d’aquest joc decrèpit i, sobretot, com es reunifica aquest nou tots que ja no s’ha criat en el marc del 78, per molt que els seus infants es facin fotos nostàlgiques amb els seus líders mig moribunds. Diria que, dissortadament, ningú no ha albirat encara la importància d’aquesta tasca; ni tan sols l’hereva real de l’invent.