Per fi ha arribat el dia. L’espera per a ERC, per a tothom d’ERC, s’ha fet molt llarga. Esgotadora. Però finalment demà, dissabte 30, els militants podran elegir una nova direcció. Les dues grans candidatures que s’enfronten són la d’Oriol Junqueras, "Militància Decidim", i la que apadrinen Marta Rovira i Pere Aragonès, "Nova Esquerra Nacional". La travessa d’aquests mesos, des dels desastrosos resultats a les eleccions catalanes del maig fins ara, s’hauria pogut fer encara més desesperant i destructiva si no hagués estat per la malaurada irrupció de la DANA, que lògicament va absorbir tota l’atenció dels mitjans de comunicació.

La part bona de tot plegat és que les candidatures —que finalment en seran tres, les dues citades a dalt, més la que impulsa, entre d’altres, l’exconseller Alfred Bosch— han tingut temps de sobres per explicar qui són i què volen. En això, com en altres aspectes, Junqueras ha jugat amb avantatge, ja que va començar a pentinar el país i a fer trobades amb militants molt abans que es convoqués el congrés. Potser Junqueras preveia el que passaria després de les eleccions del maig —que van anar precedides d’altres molt mals resultats— o potser no.

Si parlem de projecte, val a dir que es fa difícil distingir entre les dues grans candidatures que demà competeixen. Tant la de Junqueras com la de Xavier Godàs, candidat a president per "Nova Esquerra Nacional", són propostes igual d’independentistes. Tampoc no hi ha gaire diferència pel que fa a la seva ubicació ideològica a l’esquerra. Totes dues llistes han marcat distàncies amb Salvador Illa i el PSC, tot i que els més rotunds en contra de pactar amb els socialistes ha estat la tercera llista, anomenada "Foc Nou".

Quina és la gran diferència, doncs, entre dos grups de persones que han estat dirigint juntes la nau d’ERC des de 2011? Resumint, el que els enfronta és la dialèctica canvi-continuïtat. O, per dir-ho clar del tot: Junqueras sí o Junqueras no. Ho vaig apuntar en un article a El Periódico de Catalunya al setembre i continua sent veritat: el que se celebrarà demà és, més que cap altra cosa, un plebiscit. Un plebiscit sobre Junqueras. La votació, per tant, no va d’ideologia, ni de projectes polítics, ni d’estratègies. Va de fer fora Junqueras o no fer-lo fora. Són dues llistes ("Nova Esquerra Nacional" i "Foc Nou") contra una, la de Junqueras, "Militància Decidim". (Si la candidatura impulsada pel col·lectiu "Primer d’Octubre" hagués aconseguit les firmes necessàries, serien tres contra una). Junqueras confia trencar demà la barrera del 50 % dels vots i derrotar els que no el volen. Si no hi arribés, caldrà una segona votació, el pròxim 14 de desembre, en què hi ha el risc que les dues altres candidatures sumin forces contra ell.

La votació no va d’ideologia, ni de projectes polítics, ni d’estratègies. Va de fer fora Junqueras o no fer-lo fora

Junqueras ho va tenir clar des del principi. I va acceptar jugar aquesta carta del plebiscit. Més encara perquè l’alternativa, Xavier Godàs, no compta ni de bon tros amb el grau de coneixement de Junqueras entre la militància. L’exvicepresident de la Generalitat genera moltes adhesions —Elisenda Alamany l’ha arribat a comparar amb Messi—, però, alhora, també produeix rebutjos granítics. De vegades és un rebuig emocional, de química. Però també hi ha altres persones, companys pròxims a Junqueras, que han decidit no donar-li suport, simplement, perquè troben que, després de tretze anys, no és bo que continuï al capdavant d’Esquerra. En no pocs casos això ha causat sorpresa i un profund malestar en Junqueras, que ho ha vist com una traïció.

Els avals presentats per cada candidatura ens poden donar una pista de la relació de forces entre elles. Mentre que la de Junqueras en va presentar 2.565, la de Godàs en va presentar 1.510. La tercera candidatura, "Foc Nou", en va aplegar 468. De fet, després de la presentació de les firmes, i cada vegada més, Junqueras va començar a parlar com a virtual guanyador. I va modificar la seva estratègia. Va provar de corregir un factor que jugava clarament en contra seva. Aquest factor és la por. La duresa dels seus anteriors atacs contra Marta Rovira i els seus, i algunes manifestacions d’ell interpretades com a amenaçadores, havien estès entre les altres candidatures i la militància la convicció que si Junqueras guanyava engegaria una cruenta purga interna. Que es carregaria tothom qui li hagués negat el suport.

Junqueras ha allargat la mà a les altres candidatures. Dimarts, en el debat entre candidats a president, va parlar de recosir entre tots ERC. I dissabte passat, a Mataró, va proclamar, solemne: "Vosaltres sou dels nostres. Als que esteu en una altra candidatura us dic que nosaltres som dels vostres". Enllà de la sinceritat de les seves paraules o no, Junqueras prova de desactivar el vot en contra seu, de reduir el perímetre de la por. D’estovar resistències. Veurem si tot plegat dona demà el resultat esperat, que és, com dèiem, derrotar àmpliament les dues altres llistes. Imposar-se amb rotunditat i no haver de jugar-s’ho tot a cara o creu en una perillosa segona volta el pròxim dia 14.