A qui molestava? Qui es va regirar contra ell? Qui el va qüestionar? Aquests enemics tan fàcils d'identificar són el reflex de qui va ser i l'impacte en la línia dels màxims caps de l'Església del papa Francesc. En un món cada vegada més conservador, el Papa semblava cada vegada més d'esquerres. Segurament no ho era. La seva biografia és més humana que política. Però tenia una visió d'ella com de la vida. Diàleg, entesa, perdó, servei. La fe davant la perversió de la fe. El públic per davant del poder.

En un moment global on l'empatia està mal vista i ultraconservadors, creients inclosos, es van inventar el sac woke per posar a dins el menyspreu a minories, pobres i vulnerables, Bergoglio va regirar l'Església des del poder Vaticà. Així que ara, sumits com estem en els obituaris, les seves paraules ressonen amb més força que en pronunciar-les en vida. Va dir "és millor ser ateu que anar a l'Església odiant tothom". Anava dirigida als "papagais de missa diària" que desaprofiten la "revolució de l'evangeli". Tots ells podien anar-se'n a una altra part. I aquest "tots" inclou JD Vance, la seva última visita.

Francesc I va ser el papa de totes les rebel·lions. Per esmentar-ne algunes, va posar fi al papat imperial. Va enterrar el luxe. No va transformar a fons, però tampoc no va esquivar res. Amb l'homosexualitat —"qui soc jo per jutjar-la", deia— va fer acció de validar les unions del mateix sexe, va demanar de recuperar els divorciats perquè ningú no pot "ser condemnat per sempre" per un sagrament indissoluble. Va voler donar pes a la dona en una "Església femenina". Es va atrevir amb la Intel·ligència Artificial i la desinformació. "Demano a les autoritats polítiques que no manipulin la informació per a la consecució dels seus objectius bèl·lics", va arribar a dir.

En el pla geopolític, va condemnar la massacre de Gaza i els murs de Trump. Va voler estrènyer llaços amb l'islam i se'n va anar a la perifèria a elegir cardenals. I el més important, el papa Francesc va demanar perdó, una cosa impensable en la supèrbia tradicional de la institució catòlica. Perdó pels abusos dels capellans a menors, per la pederàstia mil·lenària. La guerra interna més dura va venir dels qui volien tapar aquests abusos. I en part els va guanyar. Va aconseguir endurir la llei vaticana i acabar amb la impunitat blindada del clergat.

La seva biografia és més humana que política. Però tenia una visió d'ella com de la vida. Diàleg, entesa, perdó, servei. La fe davant la perversió de la fe. El públic per davant del poder

L'agenda de Bergoglio era l'antiagenda de Trump, els ultrarics, Bolsonaro, Netanyahu o Milei. El president argentí sintetitza aquesta confrontació dels ultres: "Zurdo, hijo de puta que andás pregonando el comunismo. Sos el representante del maligno en la casa de Dios". Al nostre inventari patri, l'han menyspreat les hordes de VOX amb permís del cap. Santiago Abascal l'anomenava el "Ciudadano Bergoglio" per no reconèixer-lo com a pontífex. Per més que la ultradreta abraci el catolicisme, Francesc va impulsar una Església la naturalesa de la qual és la contrària. I la va simbolitzar exigint dignitat per als immigrants i els refugiats.

L'humanisme del papa Francesc és una excepció enmig d'un discurs hegemònic cada vegada més descarnat i un context global que picona el feble. Mai la mort d'un papa no ha estat tan lamentada per laics, agnòstics i veus progressistes. Un lideratge tan anòmal que dona la mesura d'en quin punt estem.

Ara ve el més difícil. La successió a porta tancada, amb negociacions i possibles conspiracions (Bergoglio ja en va viure una amb l'elecció de Ratzinger). L'Església tornarà a blindar-se. Mentre dura l'oficialitat del dol, el cardenalici confeccionat pel papa Francesc, l'instrument que ha d'elegir el successor, debatrà el pròxim líder entre múltiples tensions. Més enllà de si és el torn del primer asiàtic, l'expectació passa per si l'Església elegeix un pontífex conforme a l'onada reaccionària o busca el successor dins dels seus equilibris. El rumb que triï marcarà la seva existència. Hi ha dues opcions. L'Església pot esquivar el pèndol polític i apostar per la continuïtat o convertir Francesc I en l'excepció papal de la història.