La darrera barbaritat que ens arriba de l’Espanya bàrbara (és a dir, la que gaudeix amb festes on es torturen els animals i, fins i tot, arriba a considerar-les un bé cultural) ha passat a Còria, en ple Càceres. Després de fer patir un brau en les curses que munten per les festes de Sant Joan, l’han posat en un tancat i li han disparat un tret al cap. Els perpetradors de la barbàrie són, segons el testimoni recollit pel Partit Animalista PACMA, “civils amb llicència d’armes”, que també haurien abatut a trets un altre bou durant les festes. No cal dir que l’alcalde del PP, un tal José Manuel García Ballestero, no només no ho ha rebutjat, ni ho ha considerat il·legal —malgrat que vulnera de manera flagrant la mateixa llei d’Extremadura—, sinó que s’ha felicitat per l’èxit de les festivitats. La manca d’empatia pel dolor dels animals, sumat al gust per la violència i el menyspreu més rotund per la vida d’un ésser viu, és un triangle de deshumanització que conforma una societat molt malalta. La tortura als animals no pot tenir cabuda en una societat avançada i civilitzada, i aquells que la defensen se situen, de ple, en el territori obscur de la caverna.

Però aquest article no se centra en les misèries de l’Espanya bàrbara, per bé que la tradició de maltractament als animals està tan arrelada que configura part de la seva identitat. Ans al contrari, es planteja les misèries de la Catalunya bàrbara que, minoritària i acotada, encara gaudeix de suport i d’impunitat. És cert que el nostre país ha desenvolupat una sensibilitat molt més evolucionada respecte als animals, i la llei que els protegeix, juntament amb la desaparició de les curses de braus, en són els exemples més clars. Però, en paral·lel, continuen existint festes que basen la diversió en el maltractament més abjecte als animals.

És impossible de justificar la doble moral dels partits que, mentre aprovaven la llei de protecció dels animals, venuda com una gran fita animalista, garantien, amb una excepció ignominiosa, la protecció dels correbous

Parlo d’aquesta aberració indigna anomenada correbous (i variants), practicada a algunes parts del territori, per a vergonya col·lectiva. És impossible de justificar la doble moral dels partits que, mentre aprovaven la llei de protecció dels animals, venuda com una gran fita animalista, garantien, amb una excepció ignominiosa, la protecció dels correbous. Els responsables directes del patiment, les ferides i les tortures que patiran els bous que en els propers dies seran encordats, mentre joves bàrbars els estiren per tot arreu, o s’aterriran amb el foc que els posaran a les banyes, o patiran estrès, cops, crits i tota mena de bestieses a les curses que els obligaran a fer, els únics responsables són els dos partits catalanistes que tantes vegades s’han vantat de “ser diferents dels espanyols”. Assenyalo directament a la vella CIU i a ERC que, en el seu moment, varen preferir vendre’s l’ànima per un grapat de vots. Timorats, acollonits i incoherents, van ser ells els que podien canviar el paradigma animalista al nostre país, i no ho varen fer. I després, durant dècades, cap dels dos partits, ni tampoc ara Junts, havien fet la passa endavant per acabar amb una pràctica de maltractament i tortura que ens indigna com a nació i ens embruteix com a societat. No es pot defensar un país renovat, diferent, civilitzat, i alhora permetre la barbàrie legal. En aquest tema, ni ERC, ni Junts no s’han diferenciat, ni un mil·límetre, del PP, PSOE i Vox.

El resultat d’aquesta permissivitat serà més de 400 actes taurins aquest estiu en una trentena de municipis, la immensa majoria a les Terres de l’Ebre, amb més d’un centenar de bous embolats —és a dir, amb foc— en una vintena de municipis, i tots pagats amb diners públics. En total, Animanaturalis situa la despesa en més de 860.000 euros, amb Amposta com a ajuntament que més diners despendrà: 123.000 euros. És a dir, Catalunya permetrà que gairebé un milió d’euros serveixin per a promocionar la barbàrie.

 Catalunya permetrà que gairebé un milió d’euros serveixin per a promocionar la barbàrie

Els correbous, i les seves modalitats més infernals, els bous embolats i els encordats, situen Catalunya en el mapa dels països maltractadors: aquesta és la veritat inapel·lable, per molt que la vulguem maquillar amb altres pràctiques de benestar animal. Les imatges que l’organització Animanaturalis ha documentat sobre el maltractament dels bous a l’Ampolla, Sant Jaume d’Enveja i Camarles, són explícites i no permeten discussió: cops, caigudes, cremades, i tota mena de pirotècnia, coets i traques amb els pobres bous a la plaça. No hi ha versions “bones” d’aquestes pràctiques aberrants, sinó una única versió: la pràctica de la tortura.

En aquest sentit, l’única esperança és la proposició de llei presentada per la plataforma Prou Correbous que, de la mà de la CUP i Podem, està en tràmit al Parlament. La bona notícia és que no s’han presentat esmenes a la totalitat, de manera que el debat es produirà en les parts i no en el tot. Però la mala és que es tracta d’una proposició que només intenta acabar amb les modalitats més agressives —els bous capllaçats, els embolats i els bous de mar—, però renuncia a l’abolició completa per la por dels partits —especialment ERC i Junts— a perdre vots a les Terres de l’Ebre. També és una mala notícia que la proposició no tingui data de debat, cosa que podria implicar una subtil desaparició en el limbe parlamentari. Sigui com sigui, és la primera vegada que estarem a prop d’acabar amb els correbous o, si més no, de restringir-los seriosament, de manera que cal tota la pressió ciutadana possible.

Gandhi deia que un país, una civilització, es pot jutjar per la manera en què tracta els seus animals

La reflexió final és obligada. No hi ha ni un sol motiu decent per defensar les pràctiques del maltractament animal. Tots els arguments a favor poden ser alambinats, ben estructurats i fins i tot intel·ligents —o poden tenir floritures literàries, estil els Hemingway de torn— però sempre parteixen d’un pecat original: es fonamenten en la indecència de no sentir empatia pel dolor dels animals. I aquest principi bàsic, l’empatia amb els altres éssers vius, és la línia que separa la civilitat de la caverna, un territori eixorc on no pot créixer una societat digna, ni una república il·lustrada. Gaudir i festejar mentre un animal pateix, és un signe de decadència que només pot construir misèria. L’estima i el respecte als animals és una font de valors essencials. El menyspreu i la barbàrie és una escola de deshumanització. I d’aquesta deshumanització en formen part tots aquells que, des d’esferes de poder i decisió, permeten, donen cobertura, protegeixen o disculpen la tortura. Que hi pensin els partits i els líders polítics que ens governen.

Gandhi deia que un país, una civilització, es pot jutjar per la manera en què tracta els seus animals. Si aquest és el judici, la sentència és clara: Catalunya és culpable.