Fa més d’una dècada, vaig fotre el camp del diari El Punt Avui després que el seu director em censurés un article dedicat a una de les moltes corrupteles culturals que perviuen a Catalunya. No cal citar el protagonista d’aquell escrit ni l’antic capatàs periodístic en qüestió (el primer deu esgotar el poc alè que li resta exercint la seva especialitat, el lladronici; i el segon, ja té collons la vida, cobra com a president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya), perquè avui escric sobre un gegant de la nostra cultura i quan hom parla d’homes excelsos, sobra qualsevol menció als barrufets. Bé, al gra. Vaig quedar-me sense columna, que és com perdre els dits. Sortosament, l’emergència de blogs i social media començava a regalar-nos una escletxa des d’on poder escriure en llibertat; vaig obrir el meu, La Torre de les Hores, amb l’objectiu de publicar-hi cada dia, tan bé com pogués i sense cotilles.
Abans del crowdfunding, de Patreon o de Substack, això de cercar pasta també tenia la seva conya... i més si et dedicaves a la lletra. Vaig buscar anunciants, també demanant ajuda als amics, però fins i tot els lectors habituals (el tipus de gent que et seguia perquè “tu sí que dius les coses pel seu nom”, “sense pèls a la llengua i ja és hora que ho foti algú en aquest puto país de covards” i etc.) preferien mirar cap a una altra banda. Fatigat de tanta triple moral, vaig plantejar-me llençar la tovallola i dedicar-me a la papiroflèxia, fins que em trucà un senyor que deia llegir-me religiosament: es deia Antoni Vila Casas. Durant uns mesos, en Toni va ajudar-me d’una forma absolutament desinteressada i sense vantar-se’n. Fou l’única persona que ho va fer i havíem coincidit just dues o tres vegades. Si aquells anys de llibertat (i, per tant, de la meva millor literatura) tenen un pare, es diu Antoni Vila Casas.
Avui escric i poso en acta que, molt probablement, jo no hauria pogut continuar treballant sense l’ajuda d’en Toni
Avui escric i poso en acta que, molt probablement, jo no hauria pogut continuar treballant sense l’ajuda d’en Toni. Avís per a envejosos: no va ser un tema de calés (al final, de diners per sobreviure i respirar sempre en trobes), sinó el fet de notar que hi havia algú a l’altra banda del paper amb prou intel·ligència per a entendre el meu geni i el seu esperit llibertari. Temps després he sabut, perquè en aquesta tribu miserable se sap tot, que alguna tifeta esporuguí en Toni dient-li que no m’ajudés, que això perjudicaria el seu prestigi (li ho xiuxiuejaren empresaris assenyats, periodistes eminents i fins i tot escriptores que exerceixen de ser bona persona: sé qui sou i no us oblido, fills de la grandíssima puta), però el senyor Vila Casas, a banda de fotre el que li sortia dels collons amb els seus guanys, mantenia la paraula i creia en el talent. La majoria hauria dubtat. En Toni no: era diferent.
T’ho dic tard, benvolgut Toni, perquè les coses importants sempre s’acaben dient quan la pell ja és freda. La Torre de les Hores no és només meva, ni tan sols només la rèplica de l’ermita del meu estimat Francesc Pujols. La meva Torre també és una mica, que polles “una mica”, molt teva. Avui hi haurà molta gent que glossi els teus mèrits i poc em queda per afegir-hi; a banda de recordar que aquest país, amb deu o vint homes i dones com l’Antoni Vila Casas, seria una petita Amèrica que ni es preocuparia d’això dels espanyols.
Mercès per la teva generositat, estimat filantrop. Per la teva torre. I pel Diazepam, només faltaria. Descansa, que no has parat. Jo continuo dret. Seguim, Toni, seguim.