"D'espanyol amb indígena, mestís; de mestís amb espanyola, castís; de castís amb espanyola, espanyol (crioll); d'espanyol amb negra, mulat; de mulat amb espanyola, morisca; de morisc amb espanyola, xinès; de xinès amb índia, borrissol; de borrissol amb mulata, llop; de llop amb xinesa, gíbaro o jívaro; de gíbaro o jívaro amb mulata, albarazado; d'albarazado amb negra, cambujo; de cambujo amb índia, sambiaga (zambiaga); de sambiago amb lloba, calpamulat; de calmapulat amb cambuja: tente en el aire; de tente en el aire amb mulata: no te entiendo; de no te entiendo amb índia: torna atrás..."
Vet aquí les 16 principals categories, que, a partir del "mestissatge" entre les "races" espanyola, americana autòctona i africana —els esclaus negres—, constituïen el sistema de castes establert per l'administració espanyola a l'Amèrica colonial. Un model basat en la divisió i la desigualtat ètnica, en el qual uns quants, els espanyols blancs, se situaven al cim i la immensa majoria a la base, en funció del grup a què eren adscrits. Com tots els sistemes racistes d'estratificació social, aquest model es basava en el color de la pell, en els trets físics, el fenotip, atesa la invisibilitat del genotip, el material genètic intern compartit gairebé al 100% per tota l'espècie, és a dir, per l'única "raça" d'éssers humans existent. A partir d'aquesta classificació, d'aquesta delirant taxonomia, es deduïa —i s'instituïa i legalitzava— una posició social i econòmica infranquejable. La supremacia corresponia al grup més "pur", el "més espanyol", el situat més amunt en l'escala social, el "millor" i "més bo"...
El filòleg Joan Coromines va establir en els seus estudis etimològics de la llengua castellana que la paraula casta tenia en principi un valor neutre, s'aplicava a qualsevol reproducció biològica; però a partir del segle XV, els portuguesos a l'Índia i, després, els castellans, van començar a aplicar-la a les societats humanes. En castellà, casta va acabar designant al llinatge o estirp de "pura raça", és a dir, de sang "no contaminada" per jueus o "moros". (En l'actualitat, "la casta" és la presumpta elit de l'elit: sí, això del que tant abjuraven i a què ara s'incorporaran Pablo Iglesias i Irene Montero amb el seu xalet de 660.000 euros a la serra madrilenya).
Espanya, des d'aquells temps en què no se li ponia el sol, ha estat un estat etnicista fins a la medul·la
Com testimonia la història i l'evolució del llenguatge, Espanya, des d'aquells temps en què no se li ponia el sol, ha estat un estat etnicista fins a la medul·la. De fet, l'Espanya de matriu visigoticocastellana ja va destacar, en els prolegòmens de la conquesta americana, per la "neteja" i expulsió de dissidents ètnics, culturals, religiosos: àrabs, jueus, i després, moriscos. Aquest procés va seguir la "reconquesta" medieval i es va prolongar en la modernitat contra els "altres" ideològics: afrancesats, rojos... i, és clar, els "separatistes", especialment els catalans (els bascos, en canvi, van ser assimilats al més primigeni, i incontaminat, de la presumpta "pura raça" espanyola, la qual cosa explica també moltes coses).
Anònim, segle XVIII. Museu Nacional del Virregnat (Tepotzotlan, Mèxic) / Viquipèdia
Tot això són coses del passat, pantalles més que periclitades? Tant de bo! Espanya no és una excepció entre els estats imperialistes europeus però sí un trist i primerenc exemple de menyspreu i submissió del diferent. I hi ha un fil que uneix aquell passat amb la contemporaneïtat, amb l'Espanya més recent. Amb aquest país els dirigents del qual, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat, van forçar literalment a un exili interior o exterior —l'emigració a Catalunya o a Alemanya—, de manera massiva i en un temps rècord, a la meitat dels seus ciutadans. De què si no, l'"Espanya buida" de la qual tant es lamenten ara alguns? Doncs bé: no per casualitat, és allà on el sistema de "castes" interiors era històricament més arrelat, el centre i el sud espanyol, l'Andalusia, l'Extremadura i la Castella de senyorets i jornalers, on més gent va haver d'anar-se'n per trobar un futur durant el franquisme. És de l'Espanya castissa que tant defensa Inés Arrimadas d'on fugien la majoria, la molt immensa majoria, dels emigrants que es van establir a Catalunya fa cinquanta o seixanta anys. No són precisament els nacionalistes o els independentistes catalans els que han exclòs o expulsat a ningú, per molt que els discursos neolerrouxistes de Cs invoquin una vegada i una altra, encara que sigui de manera latent, aquesta fantasmagòrica amenaça. I sens dubte, són molts també els catalans "separatistes" que vénen d'aquesta memòria, d'aquesta Espanya excloent de la qual no fa tant temps que tants van haver d'anar-se'n. Una memòria, que, sens dubte, no volen que ningú no els furti o grapegi. Per això també el moviment independentista català és molt poc ètnic i sí molt cívic, molt "republicà".
És de l'Espanya castissa que tant defensa Inés Arrimadas d'on fugien la majoria dels emigrants que es van establir a Catalunya fa cinquanta o seixanta anys
De veritat que els dirigents d'un país que exhibeix aquest quadre de maltractament històric a la diversitat, un país que té en els seus fonaments aquestes credencials d'exclusió de l'altre i de si mateix, un país que va ser pioner a implantar sistemes racistes i supremacistes de control social, aquest país etnicista i classista fins a la medul·la, està legitimat per enviar a la foguera Quim Torra per uns tuits i uns articles en què generalitza sobre els "espanyols"? És curiós que a Quim Torra, un enamorat de la política, la literatura i el periodisme català dels anys trenta, un suposat "català" d'una Catalunya que ja no existeix, l'insultin i li diguin racista, xenòfob, excloent i supremacista els mateixos que cridaven traïdor al "xarnego" José Montilla; per haver-se aliat amb els "nacionalistes" d'ERC o per parlar català havent nascut a Iznájar (Còrdova).
És curiós que a Quim Torra, un suposat "català" d'una Catalunya que ja no existeix, l'anomenin racista, xenòfob, excloent i supremacista els mateixos que deien traïdor al "xarnego" José Montilla
Qui és, de veritat, l'obsessionat a dividir ètnicament Catalunya? Quan, sense cap mena de vergonya, es compara l'actual president de la Generalitat amb Hitler, Le Pen o Orbán, o es demana amb la impunitat més absoluta el bombardeig de Barcelona —pel que sembla, toca cada cinquanta anys—, em pregunto si no serà que des del seu fons d'armari, des d'aquesta visió ètnica i classista de la vida i de la història tan seva, tan castissa, els del "A por ellos" no hauran vist en tots els Quim Torra del món aquesta mena de "català", de "catalanufo" els diuen ara, que ja no hauria de ser-hi. Com abans l'indígena, el moro, el jueu...