Ho tornarien a fer

Sembla que la diferència essencial entre el PSOE i PP-Vox és que amb uns s'hi pot dialogar i amb els altres no. Els primers, amb tots els seus límits i contradiccions, encara reconeixen que a l’altre costat hi ha interlocutors; els segons tracten l’independentisme com l’enemic, són uns fatxes, que si el maltractament a la llengua, etcètera. Tot això és cert. Ara bé: el que realment cal entendre és que, fins i tot si PP i Vox arriben al poder, la situació de l’estat de dret a Espanya ja ha canviat, ja ha entrat en crisi. El mal de fons ja està fet, perquè tothom sap que l’acord democràtic es va trencar l’any 2017. 

L’any 2017, l’estat de dret a Espanya va deixar de funcionar. La repressió policial de l’1 d’octubre, l’empresonament de dirigents polítics, l’exili forçat, l’ús arbitrari de la Fiscalia i d’un Tribunal Suprem convertit en instrument polític, tot plegat va significar la fi d’una etapa. La Constitució espanyola, que havia estat presentada com el marc comú de convivència, va deixar de ser-ho. Va perdre la seva funció de punt de trobada i va esdevenir un instrument de submissió. 

Des d’aleshores, l’estat de dret no és una garantia, sinó una coartada. Ni tan sols el PSOE (que va ser còmplice d’aquesta repressió) pot confiar-hi. La maquinària que es va activar contra l’independentisme ja no depèn de cap majoria política concreta, sinó d’un aparell judicial i policial fora de tot control democràtic. No és que la democràcia espanyola s’hagi erosionat: és que ha fracassat. Només es podria recompondre començant de nou, redefinint de debò què vol dir sobirania popular, separació de poders, plurinacionalitat i drets civils. Però queda clar que ningú no vol fer-ho. 

Hi ha qui alerta que, si governen PP i Vox, podrien il·legalitzar partits o associacions. Però cal dir-ho clar: això ja ha passat. L’independentisme va ser il·legalitzat “de facto” fa vuit anys. Es van fabricar informes falsos, es van instruir processos sense base jurídica, es van empresonar líders per les seves idees i es va suspendre l’autonomia amb un article 155 aplicat com a solució final sempre disponible. El dret a defensar un projecte polític pacífic (el dret a voler la independència) només s’admet ara a condició que sigui simbòlic, sempre que es prometi “no tornar-ho a fer”. Ells, però, ho poden “tornar a fer” sempre que vulguin. Això no és un pacte constitucional: és una rendició vigilada. 

Si ara governen PP i Vox, no serà un retorn al passat, sinó la simple continuació d’un camí que ja vam començar a recórrer el 2017

Els exiliats continuen sense poder tornar, es pot espiar els mòbils dels dirigents independentistes sense conseqüències, es pot intervenir la Generalitat o els ajuntaments amb qualsevol pretext i els tribunals poden anul·lar lleis votades pel Parlament de Catalunya amb una arbitrarietat insultant. El català ja no és protegit a l’escola perquè alguns jutges així ho decideixen, i el finançament autonòmic continua essent un espoli institucionalitzat. Davant d’això, la pregunta és inevitable: quina regressió més es pot viure que la que ja hem viscut? Recordem Pedro Sánchez votant a favor del 155, com Rajoy, o ja ens n’hem oblidat? No, no és el mateix el PP que el PSOE, d’acord: però és que és igual, el que és el mateix és el que es va trencar el 2017. I que sembla del tot irreparable. 

I és que, quan un Estat arriba a aquest punt, el canvi de govern ja no n'altera la naturalesa profunda. Poden canviar les formes, el llenguatge, la cortesia parlamentària o l’estètica dels pactes. Però el fons (l’estructura que decideix qui pot exercir el poder i qui només pot obeir) continua intacte. El PSOE pot fer servir paraules més amables, però l’engranatge repressiu continua girant amb la mateixa força. 

Per això, si ara governen PP i Vox, no serà un retorn al passat, sinó la simple continuació d’un camí que ja vam començar a recórrer el 2017. L’Estat que permet empresonar adversaris polítics, fabricar proves falses o espiar ciutadans per les seves idees ja ha perdut la seva legitimitat. La democràcia no pot sobreviure a aquesta corrupció estructural dels poders de l’Estat: la formal sí, la real no. Com el diàleg, que pot ser formal, però que pot ser realment una estafa. 

El problema no és qui mana a la Moncloa. El problema és que el sistema s’ha convertit en una closca buida, incapaç de garantir justícia, llibertat, igualtat o pacte territorial. I això no es resol amb alternances sinó tornant a posar la sobirania en mans dels ciutadans i no d’unes togues o d’unes clavegueres. Fins que això no passi, fins que no hi hagi certa garantia que ells no “ho tornarien a fer” perquè s’ha arribat a un consens democràtic renovat, Espanya podrà canviar de govern, però continuarà sent una gàbia rovellada. A efectes nostres, doncs, el mal ja està fet.