Fa un parell d’anys vaig enredar el Pep per anar tres dies a Palerm. Més que anar a conèixer una altra ciutat d’Europa, esperàvem descobrir una civilització, un món que ens parlés de nosaltres i dels nostres ancestres amb sinceritat i saviesa. Hi vam anar com un fill adoptat que va a buscar els seus pares biològics per trobar respostes. El Pep és el típic català italianòfil. Parla la llengua del país, coneix les seves ciutats, la seva cuina i fins i tot, de vegades, somia de marxar-hi a viure. Tot i això, o precisament per això, no havia estat mai a Sicília.

Vam arribar a Palerm disposats a deixar-nos posseir per una història més profunda que la nostra. Quan vam aterrar i vam trobar l’aeroport desert, no ens va estranyar perquè els llocs especials no poden ser llocs plens de turistes. Vam agafar el tren i vam sortir al bell mig de la ciutat. D’entrada els carrers ens van semblar una barreja vintage del Harlem de 1980 i de les urbs més maltractades del món àrab. Durant una estona vam caminar desorientats, com si ens haguéssim equivocat de parada o haguéssim rebut un paquet equivocat d’Amazon.

En un carrer sense sortida, un grup de nanos jugaven a conduir una vespa amb una sola roda. A la cantonada del pis que havíem llogat, hi havia un Ferrari Testarossa aparcat al costat d’un Fiat 124 tan descolorit pel pas dels anys que semblava tret d’una foto antiga. Tot tenia l’aire distòpic de l’última escena del Planeta dels Simis: la gent, els comerços, fins i tot les caques de gos i les piles de brossa. Els cotxes circulaven fent un balanceig de diligència de l’oest que igualava els nous i els vells. Vam veure un taller mecànic que feia descompte per reparar la suspensió dels autos.

A mesura que ens acostàvem al centre, vam començar a veure edificis burgesos i palaus més o menys escrostonats, d’èpoques més o menys remotes. Pels carrers hi passava una gentada anònima, que esquivava els forats i les males herbes com els animalons que devien viure al Partenó abans que els anglesos el museïtzessin. Per tot arreu, botigues de roba amb grans descomptes, però ni una noia guapa. Ens vam adonar que, en tres dies, no entendríem la ciutat ni que tinguéssim a l’abast un equip d’historiadors i d’antropòlegs. Vam seure a prendre una pasta de pistatxo en una terrassa plena de gent despreocupada i cridanera que podria haver estat a Gràcia. 

Palerm semblava una cruïlla de civilitzacions en decadència: la cristiana, la musulmana i la capitalista americana

Comentàvem que Palerm semblava una cruïlla de civilitzacions en decadència: la cristiana, la musulmana i la capitalista americana. Una ciutat sense futur, però congelada en l’eternitat del temps —i potser per això més resistent que moltes altres que s’ensorraran, si no vigilen, d’un dia per l’altre. Amb això, va passar un carro de cavalls que em va fer tombar el cap. Darrere meu, vaig veure una església molt petita que m’havia passat per alt, embolicada amb les transparències bizantines de la llum del vespre. Amb el cap com un timbal, li vaig dir al Pep: “Quan tornem a Catalunya, hauré de parlar amb la Núria.” 

La Núria em va mirar i em va dir, tractant de no ferir-me: “Palerm és una ciutat que viu de cara endins, però a tu no t’agradarà mai, és massa dura”. A la Núria, la duresa de Palerm li va canviar la vida, la va alliberar de la timidesa que ha servit a tants catalans per protegir-se de la ràbia que fa viure en un país d’eunucs que es va consumint al bany maria. Després vaig parlar amb l’Abel, que tampoc és de l’Eixample, i em va dir: “Palerm és la ciutat dels déus. A diferència del que passa a Barcelona, la nostra història hi és tan present que si m’hi trobés un cavaller amb cota de malla i em digués bon dia no m’estranyaria”.

Llavors vaig anar a dinar amb l’Albert, que sempre diu que s’hauria estalviat molts viatges a Cuba, si de jove hagués viatjat primer a Sicília. “No has entès res!”, em va dir amb aquells ulls de foc que fa quan té ganes d’enviar una legió romana contra alguna cosa que l'indigna. Vaig mirar d’explicar-li el disgust que em va produir veure Cefalù convertit en una discoteca a l’aire lliure, o l’efecte que em va fer que Corleone sigui un ossari desertitzat de l’èpica que Mario Puzo li dona a El Padrino. Però l’Albert no reculava: “No has entès res!”. Com que no tenia cap interès a guanyar la discussió, li vaig dir: “Doncs m’hi portis i m’ho expliquis in situ!”.

I bé: dit i fet. Si Déu vol, demà seré a Palerm veient passar la història amb un altre cannoli a la boca. L’Albert, el Jesús i jo marxem deu dies a fer tota l’illa. Fa anys que tinc la intuïció que només ens en sortirem si connectem Catalunya amb Itàlia i restaurem la llum del gran migdia, que diu l’Abel. Ja us enviaré alguna postal, si tinc temps. La vida només es mou en una direcció: cap endavant. Però la força per avançar només pot pouar-se del passat. Mentre els polítics castellans busquen solucions a Palestina, al Marroc i a Sud-amèrica per no enfrontar-se a la seva història, jo me’n vaig a la recerca de l’arca perduda.