Fa una mica de vertigen veure com el PSC es converteix, a poc a poc, en el partit més influent d’Espanya. Fa una mica de vertigen perquè el PSC és el partit de la classe dirigent que va fer l’imperi hispànic i va portar el país fins al desastre de 1714. És el partit de la burgesia que va impulsar les aventures del general Prim i es va deixar ennoblir per la monarquia borbònica després de la Primera República. És el partit de l’austriacisme i del Fòrum de les Cultures, però també de la Loapa i de Tejero; el partit que va encimbellar Companys i Maragall i els va deixar penjats, a mig camí, quan ja havien fet la feina bruta.
Ara no es recorda prou que quan Pedro Sánchez anava per Espanya amb el seu Peugeot, més sol que l'una, l’únic suport estable que tenia era el PSC. Sánchez es podia promocionar amb el discurs de les primàries perquè Catalunya demanava una mica més de democràcia. Tampoc no es diu que Zapatero, el seu únic valedor a Madrid, va arribar a la Moncloa després de guanyar un pols intern a Bono amb els vots dels socialistes catalans. Sempre que la casta madrilenya perd el control de Catalunya, arriba el PSC amb els seus experiments. Cada cop que llegeixo un article de l’Iván Redondo me’n recordo del llibre de Cambó Per la concòrdia, escrit poc abans que la Lliga perdés l’oremus i l’honor.
El PSC té un camp de futbol per poder fer i desfer perquè l’1 d’octubre va deixar l’Espanya de la Transició sense discurs polític. Els catalans i els castellans ja s’han dit tot el que es podien dir. Si no hi ha democràcia a Catalunya, tard o d’hora hi haurà bufetades al conjunt Espanya. La convivència no es pot imposar. Es pot imposar una ocupació militar. Es pot imposar el quarter del Bruc i el castell de Montjuïc, es pot imposar el castellà a través d’onades migratòries, monopolis econòmics i multes administratives justificades amb lleis estrangeres. Es pot imposar la corrupció espantant els polítics i els intel·lectuals, o els capellans, però la concòrdia no es pot imposar.
Aquesta dècada és possible que l’odi a la catalanitat augmenti, perquè el PSC la farà servir per apuntalar l’Estat que controlen els castellans
El PSC, que va començar defensant el dret a l’autodeterminació, ara pretén que Catalunya renunciï per la força a ser un país normal, i que Castella renunciï progressivament als seus drets de conquesta. És veritat que Castella ja no és el que era, i que ha perdut el múscul espiritual i demogràfic. També és veritat que Catalunya ha tornat a demostrar, com fa un segle, que té més boca que cervell, potser perquè els seus polítics arriben a les institucions podrits d’entrada. El cinisme europeu tampoc no ajuda gens i contribueix a amplificar el miratge que és possible imposar una concòrdia que el mateix PSC es va esforçar a destruir quan els resultats electorals li anaven en contra.
El conflicte nacional s’ha embolicat fins a un punt de no retorn i ara serà molt difícil de resoldre de manera constructiva. S’ha atiat Vox, i s’han promogut tota mena d’analfabets dins del PP, i no només a Catalunya i a València. El món de la vella CiU és un cau de socialistes de segona fila disfressats de patriotes catalans. Encara que l’Andrea Levy i el Jordi Graupera estiguin ofesos amb els meus articles saben que s’ha destruït l’única generació de polítics catalans i espanyols que podia haver tancat la Transició de forma civilitzada. Des que Aznar va posar els peus a la taula de Camp David per vacil·lar França i Alemanya, i impressionar els empresaris catalans, aquí tothom s’ha passat de llest.
Ara que la immersió lingüística està més desacreditada que la mateixa democràcia, és molt difícil que la filla del Rei pugui resoldre els problemes de l’Estat fent discursos en euskera i català. Puigdemont ja pot parlar de compromís històric. No hi pot haver cap compromís històric mentre els polítics que van fer el procés —i no em refereixo només als caps visibles— continuïn en actiu. Els sermons lacrimògens de l’Iván Redondo estan fets amb el mateix fum que alimentava el Col·lectiu Wilson de Sala i Martín, per això comparteixen La Vanguardia amb els publireportatges que el comte de Godó torna a dedicar a Artur Mas: "He llorado más leyendo —poesía o El principito— que con la política"
Al meu entendre, l’única cosa que podem fer és guanyar temps i anar refent-nos mentre mirem a vint anys vista. Aquesta dècada és possible que l’odi a la catalanitat augmenti, perquè el PSC la farà servir per apuntalar l’Estat que controlen els castellans. Després, ja veurem què passa. Potser d’aquí a una generació, si pel camí no hem caigut en la temptació de tornar enrera per pervertir les coses que ens haurien de servir per construir el futur, podrem tancar la Transició sense demanar al poble català que se suïcidi o tornar a matar-nos.