Sí, ja ho sé que el títol sembla esnob. Però si de tant en tant no faig una Falguerada, rebento. Penso en aquells revolts que anaven de Roses a Cala Montjoi i els recordo com la carretera de la felicitat, quan encara no tenia una edat per a nostàlgies. El meu pare feia les cartes de vins amb el Juli Soler i teníem la paciència de cobrar quan podien, quan no era el millor restaurant del món. L’amor, amb amor es paga.

—Què hi menjarem, aquí? —pregunta la meva filla de deu anys, la Vita.

—No, ho sento, aquí només es menja coneixement —li contesta el Lluís García.

Quin gust que el Lluís sigui el nostre cicerone!

—Com t'ho feies per organitzar tantes peticions de reserves? —li pregunta el fill gran de la meva parella.

Aquells milers de mails amb històries que li arribaven per tenir aquella apreciada reserva, són literatura pura. A poc a poc, vaig reconeixent la gent de l’equip. Han passat catorze anys des que van tancar El Bulli per poder obrir El Bulli. El seu últim sopar va ser el dia del meu aniversari, el 30 de juliol del 2011. Aniversari que comparteixo amb la meva parella, malgrat que som d’anyades diferents. Just jo hi havia estat pocs dies abans i a la cuina hi havia Anthony Bourdain i el xef José Andrés (que anys més tard em va prologar el meu llibre, guanyador del Gourmand World Award d’educació vinícola).

El primer cop que vaig anar a aquest restaurant no era ni adolescent. Com que no vaig entendre el concepte, vaig dir alguna bajanada del tipus “prefereixo anar a un frankfurt”. La meva família encara m’ho recorda. El segon cop, el més especial. Va ser un dinar només amb els meus pares i el meu germà, quan ja passàvem els 27 anys. En total, varen ser quatre les vegades que vaig anar a El Bulli. Prou per no voler tornar-hi si era només un museu, la raó principal per la qual he estat tres anys per decidir-me a visitar-lo. I sí, val la pena. Tenien raó el meu amic el sommelier Ferran Centelles i la Rita Soler, editora de Bullipedia. Gràcies a aquesta necessitat de compartir-ho tot, explotar l’experiència gastronòmica sota el savi lema “crear no és copiar” ha sigut fantàstic.

El Bulli mai va anar de menjar, sinó d'aprendre i viure una experiència excepcional

El Daniel Vázquez Sallés hi ha anat molts més cops que jo. Amb barca, quan obrien els migdies, amb els seus pares, amb els seus dos matrimonis, a dinar a la cuina per escriure'n la vivència. Va guanyar fins i tot el Premi Sent Soví escrivint sobre el restaurant més famós del món. Cala Montjoi està farcida de massa records. I de molt més. Les cendres del seu pare, Manuel Vázquez Montalbán, descansen també allà. Va ser molt emotiu veure’l a ell i al seu fill Daniel mirar el Mediterrani des de la millor taula de la terrassa, enmig del parc natural de la Selva.

—Leo, posar oli i sal a l’amanida és cuinar? Leo, les abelles cuinen mentre fan el procés creatiu de la mel? Leo, decorar és cuinar? —li pregunten al meu fill de set anys. El Leo es queda tan impactat, que ha fet una redacció per a l’escola.

Aquests imputs que t’interpel·laven intel·lectualment, juntament amb les connexions interdisciplinàries, és segurament el que més m’atrau des del punt de vista museològic del nou Bulli, a part del projecte arquitectònic per salvaguardar l’espai. I, sobretot, la història que hi ha darrere del menjar. El Bulli 1846 a l’entrada com a homenatge al nombre de creacions i també a la data de naixement d’Auguste Escoffier. Com a homenatge al teòric i cuiner francès, l’última recepta de les 1846 va ser el préssec Melba estil Ferran Adrià. La revolució del neolític va ser cuinar amb ceràmica. I des de llavors, la cuina és cultura. Segurament, una de les primeres formes de cultura de la humanitat. I no només perquè es pensa millor amb la panxa plena. El Bulli mai va anar de menjar (quantitat ni amb els seus 44 plats), sinó d'aprendre i viure una experiència excepcional. L’any 1993 van apostar per la nova cuina. El Bulli va inventar les cookies, ho sabien tot dels seus comensals. L’any 2000 ja tenien un taller R+D, que va anar multiplicant els bullinians pel món. I no només des del punt de vista culinari, també va crear una manera molt peculiar de viure la sala i el vi.