Les dades estadístiques relatives a l’afluència turística al nostre país des de principi de 2022 venen a confirmar que som on érem abans de la pandèmia. Al mateix lloc en nombre de visitants, al mateix lloc en el perfil de turisme internacional que ens visita si es mesura en mercats d’origen i destinacions turístiques preferides. Al mateix lloc després de dos anys de crisi, confirmant que l’imperi del sol i platja no afluixa, ni tan sols en el tòrrid estiu que ens està tocant viure als que més aviat patim amb la calor.

Fins a quin punt el turisme torna a ser protagonista econòmic, que la recuperació del 2022 en bona part descansa en aquest sector, impulsat per una demanda interna i internacional que, tipa de restriccions a la mobilitat i les relacions socials, en aquests moments va desbocada, talment com si el món s’acabés. És en aquest context que les darreres dades de demanda assenyalen, entre altres indicadors, nivells d’ocupació hotelera molt alts, creixements altíssims del nivell de despesa que fan els turistes estrangers i preus hotelers que s’han disparat (al juliol a Catalunya, un 25% més que un any enrere). A remolc d’això, la rendibilitat del sector també va la mar de bé després de dos anys d’estar enfonsada. Des de la perspectiva de l’ocupació, al segon semestre el sector donava feina 454.649 persones, un 7,1% més que el mateix trimestre de l’any anterior. Per zones d’atracció a Catalunya, al juliol Barcelona va al capdavant, amb 1.825.000 pernoctacions, Lloret amb 690.000 i Salou amb 645.000.

És una opinió generalitzada que es tracta de bones notícies. No seré pas jo qui posi aigua al vi, tanmateix, l’eufòria turística actual serveix en safata damunt la taula un debat recurrent sobre el model d’atracció de visitants en el que ens hem especialitzat tant a Catalunya com al conjunt de l’estat espanyol. Una de les dimensions d’aquest model ens la donen dos aspectes del mercat de treball d’aquest sector, que em sembla oportú destacar en aquest article.

El primer és el dels salaris que es paguen en el sector turístic. El cost laboral mensual per treballador a Catalunya al primer trimestre d’enguany era de 2.140 €, que comparat amb altres sectors és baix: per exemple, un 37% inferior al de la indústria, un 28% inferior al de la construcció i un 52% inferior als dels empleats en el sector TIC. Aquests percentatges amb dades trimestrals mitjanes dels darrers 7 anys, són substancialment semblants.

Si operem amb dades de cost laboral per hora efectiva, els valors que s’obtenen corregeixen una mica les dades anteriors, però continuen situant el sector en la banda baixa retributiva: al primer trimestre d’enguany, el cost per hora efectiva fou de 18,2 €, un 22% menys que a la indústria, un 10% menys que a la construcció i un 37% menys que a les TIC. Les dades mitjanes dels darrers 7 anys, com passava abans, són substancialment semblants.

Per tant, el dinamisme del sector turístic en termes de demanda, d’activitat empresarial i de generació d’ocupació, continua descansant pel que fa al treball en salaris relativament baixos. Per entendre’ns, els treballadors del sector industrial d’Olot i de Valls es guanyen bastant millor la vida que els que treballen en el monocultiu turístic de Lloret o de Salou. El mateix es pot dir, amb molta major diferència, respecte als que treballen a les TIC a la ciutat de Barcelona.

El segon aspecte que vull destacar està en part relacionat amb l’anterior i també amb els nivells competencials professionals que es demanen en el turisme. Una part important de les feines que s’hi fan no requereixen qualificacions específiques. La suma de salaris relativament baixos i de baixes exigències de qualificació fan del sector una destinació adequada per a persones immigrades. Les dades d’afiliació estrangera a la Seguretat Social a juny de 2022 posen en relleu que un 33,6% dels 293.000 afiliats al sector de l’Hostaleria són estrangers (98.000 persones, de les quals 77.000 de fora la UE). Sis anys abans (juny de 2016), a l’Hostaleria catalana els afiliats que eren estrangers significaven el 29,2% d’un total de 268.500 persones, és a dir 78.300 persones, de les quals 57.800 eren de fora la UE.

Tant un aspecte com l’altre dels que acabo de citar són detalls d’un sector que probablement s’ha fet massa gran pels recursos de tota mena que té el país. Potser hauríem de pensar, com a societat, si realment el model turístic que tenim, al que no parem de donar continuïtat, és el que més ens convé.

Modest Guinjoan, economista