Jair Bolsonaro ha perdut les eleccions al Brasil i milers de persones han sortit al carrer i han bloquejat les carreteres reclamant a l’exèrcit que fes un cop militar i impedís que el president electe Lula da Silva prengués possessió del càrrec. Tanmateix, no es tracta d’un fenomen aïllat, tercermundista o bananer quan quelcom semblant està passant en la primera potència mundial. Dimarts hi ha eleccions de mig mandat als Estats Units i les enquestes vaticinen que, sense una reacció demòcrata d’última hora, els ciutadans reclamaran amb el seu vot el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, el mateix Trump que va convocar l’assalt violent al Capitoli encara no fa dos anys. Oh my God!!!

Tot sembla preparat perquè Trump anunciï la seva intenció de tornar a postular-se per a president immediatament després de les eleccions de dimarts. Això és perquè confia que els republicans obtindran una gran victòria. Fins fa poc semblava que els republicans només tenien assegurada la victòria a la Cambra de Representants, però en els darrers dies les enquestes han fet un tomb no previst pel que fa a les eleccions al Senat i hi ha un risc prou elevat que els conservadors passin a controlar les dues cambres. El blog FiveThirtyEight, que dirigeix el matemàtic Nate Silver i que fa mitjana d’enquestes amb un mètode molt específic, li dona als republicans el 55% de possibilitats de reconquistar també la majoria al Senat. Que hi hagi alternança política a les cambres forma part del funcionament democràtic i no hauria de ser preocupant, però sí que ho és que l’avenç dels republicans el protagonitzen els candidats ultres que s’han imposat a les primàries del Grand Old Party a base de mentides, teories conspiratives, discursos incendiaris i, per descomptat, el suport de Donald Trump.

La decadència dels Estats Units encomana a Europa la deriva contrària als valors democràtics

Amb una o dues cambres amb majoria republicana, els dos anys de presidència que resten a Joe Biden esdevindran una contínua cursa d’obstacles, amb la seva agenda progressista sistemàticament bloquejada i el Partit Demòcrata esmaperdut, sense lideratge, atesa la feblesa d’un Biden ja octogenari i una vicepresidenta, Kamala Harris, que no convenç ni els seus correligionaris. I Trump, ocupant l’escenari mediàtic, utilitzarà la seva candidatura com una arma intimidatòria per escapolir-se de les seves responsabilitats en l’assalt violent al Capitoli. Perquè la violència ha esdevingut omnipresent en la política dels Estats Units.

Del 2016 ençà s’ha generat als Estats Units un ambient procliu a la violència política que va tenir el seu moment àlgid en l’assalt al Capitoli el 6 de gener de l’any passat, però que no s’ha aturat ni de bon tros. El recent atac al domicili de la líder demòcrata Nancy Pelosi és un episodi il·lustratiu que, com que no va registrar cap mort, no forma part de l’estadística dels 440 assassinats per raons polítiques registrats, el 75% dels quals van estar perpetrats per grups d’extrema dreta. La inflació ha estat l'assumpte principal de la campanya de les mid-term, però també la violència ha esdevingut una referència del debat polític i, paradoxalment, qui capitalitza electoralment el rebuig són els mateixos candidats que atien el foc a força d’amenaçar i intimidar els adversaris. La retòrica violenta s’assimila com una actitud de fortalesa vers la incapacitat dels febles. Als ciutadans nord-americans els preocupa la violència, però bona part d’ells creu que sovint està justificada o que s’ha de combatre amb més violència.

La decadència de la democràcia als Estats Units ens afecta i molt. Els Estats Units han exercit amb mà de ferro la seva condició d’imperi, però, amb totes les seves contradiccions, no es pot negar que durant dècades han exercit una certa referència moral pel que fa a l’evocació dels principis i els valors de la llibertat, la democràcia i el respecte als drets humans. La presidència de Donald Trump a partir de l’any 2016 va suposar una renúncia a aquest lideratge moral i va marcar de retruc l’inici d’una decadència de les democràcies arreu i especialment a Europa. Trump va reconèixer Putin gairebé com un aliat i va homologar règims dictatorials com el de Kim Jong-un a Corea del Nord o el de Bashar Hafiz al-Assad a Síria. A continuació, Europa també ha avalat sàtrapes com el turc Erdogan, especialitzat en l’anihilació de l’adversari, o ha mantingut una actitud condescendent amb l’Hongria de Viktor Orbán, més enllà d’assenyalar-lo —perquè de moment només l’assenyala— com a capdavanter d’un “règim híbrid d’autocràcia electoral”. I quan el líder perd la vergonya, a continuació la perden tots, i davant de tantes evidències, alguns abusos passen com anècdotes.

Espanya ja no té inconvenient ni vergonya de deixar de ser un estat de dret quan es tracta de preservar la unitat d’Espanya i la monarquia

Per fer una referència més propera, el govern més progressista de la història d’Espanya no troba la manera o, més ben dit, no acaba d’atrevir-se a derogar l’anomenada llei mordassa que dona uns poders omnímodes a la policia per exercir la repressió i suposa una autèntica amenaça a l’activisme polític. Ni Corcuera s’hauria atrevit a tant. Tampoc no s’atreveix el govern de Pedro Sánchez a derogar els articles del Codi Penal que tipifiquen el delicte de sedició pensats el segle XIX per ofegar qualsevol dissidència... Si una cosa ha quedat clara amb el procés sobiranista català i amb la corrupció de la monarquia borbònica, és que la democràcia a Espanya només ho és fins a uns certs límits. No té inconvenient ni vergonya de deixar de ser un estat de dret quan es tracta de preservar el que, des de poders ocults però omnipresents, es consideren béns superiors, la unitat d’Espanya i el rei. Les institucions avalen i/o practiquen la persecució dels dissidents a còpia de tractar-los com a delinqüents i exoneren la delinqüència coneguda al voltant de la Corona. I si un dissident és elegit democràticament, com ara Puigdemont, s’anul·la la voluntat popular perquè li falta un paper. El problema és que hem arribat a l’extrem que tot plegat sembla peccata minuta si ho comparem amb els assassinats, les presons secretes i les purgues massives d’un aclamat líder d’Occident com Recep Tayyip Erdoğan.

Els editorialistes del New York Times estan molt preocupats per la deriva antidemocràtica i violenta als Estats Units i han assenyalat quatre tendències/amenaces a la democràcia que val la pena tenir en compte perquè també han arribat aquí: la impunitat dels grups paramilitars organitzats —els trobem a la plaça d'Artós—, la presència d'extremistes a les forces de l'ordre i les forces armades —Jusapol i l’¡a por ellos!—, la propagació d'idees extremistes i el nombre creixent de polítics que fan servir l'amenaça de violència per intimidar els oponents. Efectivament, els Pérez de los Cobos són la versió espanyola d’una plaga occidental.