En un lloc d’Osca, el nom del qual no vull recordar..., bé, sí, al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, s'ha muntat —o desmuntant— un ciri; s’ha armat un Cristo (mai millor dit). Ha començat un estira-i-arronsa per veure qui es queda el patrimoni artístic del monestir, si Catalunya o Aragó (Espanya). Però suposo que vosaltres també sospiteu que el conflicte de Sixena en realitat no és un conflicte pel patrimoni artístic (l’art és només l’excusa, els importa un rave que les obres quedin malmeses amb el trasllat), és un conflicte polític (per aconseguir sotmetre Catalunya a la voluntat de l’Estat espanyol) que amaga un conflicte econòmic (només cal fer números per veure que Castella sense Catalunya no viuria amb tants luxes) i de poder (a veure qui els té més grossos i qui mana més; res que Freud no hagi descrit). Ara mateix tant és qui té raó i de qui són les obres, el més important és conservar de la millor manera possible aquest patrimoni artístic tan valuós culturalment.

En un país governat per gent sensata reunirien un gran nombre d’especialistes —d’ideologies polítiques totalment oposades i de tot el món si cal— per determinar quin és el millor lloc per conservar-les. Si es determinés que és millor no moure-les, no caldria discutir més. Si, en canvi, es determinés que no corren cap perill i que es poden traslladar fins i tot amb un Nissan Micra, llavors seria el moment de decidir qui té raó i qui se les queda. Però la cosa mai va així a Espanya, a Espanya són més de col·locar els collons sobre la taula (i mostrar-los bé a tothom, que vegin com en són, de grossos) i jugar-hi a ping-pong. El problema és que l’equip de Castella té moltes pales i Catalunya no en té cap, i a més té algun jugador que cobra de Castella, i, vulguis que no, sense els instruments adequats i amb trampes, és molt més complicat vèncer l’adversari.

Aquesta rebequeria no és la primera vegada que l’experimentem, els catalans. Per això sabem que de la mateixa manera que no els va importar estomacar-nos (tinguéssim l’edat que tinguéssim) l’1 d’octubre del 2017 quan vam anar pacíficament amb el cor ple de joia a desar la nostra papereta de vot a l’urna per decidir el futur de Catalunya, tampoc els importarà destruir un patrimoni artístic, per més valor que tingui. Primer és la unitat d’Espanya i marcar paquet. La memòria cultural i històrica els la rebufa; l’únic passat que els interessa és aquell que han manipulat perquè sembli que Espanya es va crear abans del diluvi universal i que sempre s’hi ha parlat espanyol (com en diuen ells), i que el català és una llengua que va aparèixer del no-res només perquè els catalans —uns éssers egoistes i malvats— els poguéssim tocar els collons parlant-lo.

Si ens posem així d’estrictes, el primer que hauria de fer Espanya és predicar amb l’exemple i tornar tot el que ha robat i permetre que Catalunya s’independitzi

Però tornem al conflicte entre Catalunya i Espanya (o entre la defensa de la diversitat cultural i lingüística i les ganes d’assimilar i trinxar tot allò que sigui diferent): si ens posem així d’estrictes, si juguem al vostre joc de pati d’escola, si ara toca tornar tot el que no ens pertany, el primer que hauria de fer Espanya és predicar amb l’exemple i tornar tot el que ha robat i permetre que Catalunya s’independitzi, ja no només perquè l’1 d’octubre del 2017 va guanyar el sí a la independència, sinó perquè Catalunya (com el País Valencià, Galícia o el País Basc) no té res a veure amb Castella, per més que vulguin unificar-ho tot amb el nom d’Espanya. Espanya és un artifici que fa aigües, perquè és antinatural i perquè a més a més s’ha fet tot de la pitjor manera possible: intentant destruir les diferències lingüístiques —el gallec ja té integrada la ce espanyola i escriuen la lletra enya castellana (ñ)— i no respectant les diferències culturals (les han convertit en folklore de supermercat). Si haguessin integrat les diferents cultures i llengües del territori amb respecte i amb un tracte igualitari, dubto que haguéssim acabat amb un referèndum per desvincular-nos-en. Però ja se sap que molt sovint es pensa més amb els collons que amb el cervell i tot se’n va en orris. L’orgull i la por de perdre l’statu quo (el patrimoni i l’estatus social) fa que Espanya continuï encallada a l’època franquista, alimentada per un funcionariat wokitzat que no toca ni quarts ni hores, que xucla de la mamella de l’Estat i que es passa el dia lluitant per alguna causa per blanquejar les seves contradiccions. I la meva pregunta és: hi ha algú al volant en aquest país?, o diguem-ho d’una altra manera, hi ha algú al volant en aquest país que ja hagi superat la pubertat mental i que pugui reconduir el vaixell cap a la coherència?