En un gir de guió impensable fa quatre dies, sembla que el Tribunal Suprem (TS) farà cas de la doctrina del Tribunal Constitucional (TC) quan aquest es pronunciï —no de la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), com s'ha encarregat de precisar el jutge instructor de la causa per la celebració del referèndum del Primer d'Octubre, Pablo Llarena— i aplicarà finalment, sempre que el pronunciament sigui clar i incontestable, l'amnistia a Carles Puigdemont i a la resta de polítics catalans encausats el 2017. Si això efectivament és així, voldrà dir que el 130è president de la Generalitat i la resta d'exiliats, els exconsellers Lluís Puig i Antoni Comín, podran tornar a Catalunya sense cap por de ser detinguts nou anys després d'haver-ne marxat per evitar el càstig en forma d'empresonament que sí que van patir la resta de dirigents de JxCat —llavors PDeCAT— i ERC que es van quedar. L'exili ha estat, tanmateix, una pena tan o més dura que veure passar la vida entre barrots i ara per fi tots plegats podran girar full del malson.
Però a què es deu aquest canvi de posició tan sobtat d'un TS que fins fa quatre dies havia fet casus belli de la persecució a l'exalcalde de Girona? No es coneix el cas de cap magistrat a Espanya que hagi desobeït el TC i, per tant, tot faria pensar que aquesta vegada tampoc no passarà, però com que en la causa del referèndum del Primer d'Octubre n'han succeït tantes, de coses anòmales, fins al punt que la majoria dels jutges que hi han intervingut s'han dedicat a prevaricar directament amb absoluta impunitat, no es pot donar res per fet fins que realment no es produeixi. Aquest cop, això no obstant, i malgrat totes les prevencions, fa l'efecte que serà el definitiu i que Carles Puigdemont sí que podrà tornar a casa amb total llibertat. La clau està en la decisió que ha de prendre la setmana entrant el TC de considerar plenament constitucional i ajustada a la llei l'amnistia pel suposat delicte de malversació, a partir dels recursos presentats pels encausats i condemnats als quals fins ara el TS no els l'havia aplicada.
Aquest moviment ha de desencadenar un seguit d'actuacions que, si res no es torça altra vegada, han de desembocar en l'aixecament, d'una banda, de l'ordre de detenció del 130è president de la Generalitat i dels exconsellers Lluís Puig i Antoni Comín si posen els peus a Catalunya i, de l'altra, de la inhabilitació que pesa sobre Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. Ara bé, algú es creu que jutges com Pablo Llarena o Manuel Marchena que des del primer moment han retorçat el dret de tal manera, amb mentides, invents i tota mena de falsedats, només per incriminar els actuals dirigents de JxCat i ERC no haurien trobat una altra giragonsa per continuar en la mateixa línia i faran el contrari de bon grat? Més aviat fa tot l'efecte que una indicació o altra deuen haver rebut perquè ho deixin córrer. Però per què i de qui? Després de nou anys d'absència, ara resulta que tothom s'ha adonat, o si més no s'ho pensa, que Carles Puigdemont és l'únic que pot frenar l'ascens d'un fenomen que els té tots amb l'ai al cor: el creixement fulgurant d'Aliança Catalana.
L'ascens per ara imparable del partit de Sílvia Orriols va pel camí de convertir-se en una esmena a la totalitat del sistema polític que impera a Espanya des de la transició, i d'aquí que s'hagin encès tots els llums d'alarma i s'hagi activat l'únic mecanisme que sembla que li pot plantar cara
Per fer-ho, o com a mínim per intentar-ho, cal que es pugui presentar a les pròximes eleccions catalanes, que toquen el 2028, en igualtat de condicions que la resta de candidats i que pugui competir cara a cara amb Sílvia Orriols. I això des de l'exili no es pot fer, perquè, tot i que del 2017 ençà s'ha presentat a altres eleccions, ja s'ha vist que no és el mateix. Perquè, tal com estan les coses, el que intueix tothom, més enllà que ho diguin o ho insinuïn les enquestes, és que el partit de l'alcaldessa de Ripoll arreplegarà vots no tan sols de JxCat, sinó de tota la resta de forces, d'ERC, de la CUP, dels Comuns i també del PSC, del PP i de Vox, a més de l'abstenció, que cal no oblidar que és una borsa molt important perquè és on van anar a parar els independentistes que el 2024 van voler castigar precisament les formacions de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Dit d'una altra manera, la pujada d'Aliança Catalana no és cosa només de JxCat, els afecta a tots, perquè posa en qüestió el marc partidista que, talment com una bassa d'oli entre espanyolistes i processistes, opera a Catalunya després del 2017 i amenaça de dinamitar-lo.
Encara més, l'ascens per ara imparable del partit de Sílvia Orriols va pel camí de convertir-se en una esmena a la totalitat del sistema polític que impera a Espanya des de la transició —l'anomenat règim del 78—, i d'aquí que s'hagin encès tots els llums d'alarma i s'hagi activat l'únic mecanisme que sembla que li pot plantar cara. Per a qui encara no s'ho cregui, n'hi ha prou que prengui en consideració un fet que fora de la política seria pura coincidència, però que dintre no ho és perquè en política les casualitats no existeixen: Carles Puigdemont i —atenció!— José María Aznar saltant el mateix dia a la jugular d'Aliança Catalana. Va passar dimecres de la setmana passada. D'una banda, el 130è president de la Generalitat va censurar, i amb tota la raó, l'error monumental de la formació de l'alcaldessa de Ripoll de donar suport a una proposta de Vox per reconsiderar la sanció que el Parlament havia imposat al seu portaveu, Joan Garriga, per haver qualificat Lluís Companys d'"assassí" i va reivindicar "el compromís històric del catalanisme amb la causa de la democràcia". De l'altra, l'expresident del govern espanyol responsabilitzava Pedro Sánchez de la pujada d'Aliança Catalana i la definia com "la versió més xenòfoba de l'independentisme".
Amb paraules diferents, però el fons del missatge és el mateix. D'extrema dreta, racista, xenòfoba, feixista, nazi... és com l'han titllada fins ara, però de moment amb el resultat contrari al pretès. La qual cosa vol dir que la desqualificació encara pujarà més de to. I en aquest escenari és especialment significatiu que, just després de conèixer que tant el TC com el TS l'amnistiaran i que, per tant, podrà tornar a Catalunya així que vulgui, l'exalcalde de Girona s'hagi llançat amb armes i bagatges contra Sílvia Orriols i la seva formació. És el preludi de la llarga campanya electoral en què se sumirà Catalunya quan Carles Puigdemont i Oriol Junqueras puguin tornar a fer política sense restriccions un cop amnistiats. Serà curiós i interessant veure com els futurs candidats de JxCat i ERC a la presidència de la Generalitat pugnaran a la desesperada aquest cop no entre ells, sinó contra l'alcaldessa de Ripoll, com ho faran també la resta, amb Salvador Illa al capdavant com a aspirant a la reelecció pel PSC. Promet ser una campanya d'alt voltatge.
El 130è president de la Generalitat, doncs, podrà tornar per fi a casa i, a la vista del calendari, sembla que per Nadal hi serà i que, després de nou anys d'exili, el podrà celebrar en família, amb uns bons torrons com marca la tradició. Des del punt de vista personal serà una gran notícia, llargament esperada, que ningú no podrà deixar de celebrar. Políticament és una altra qüestió, perquè genera moltes incògnites que mereixen una anàlisi pròpia i detallada. Tornarà a casa per Nadal, sí, però i llavors què?