Jordi Hereu i Carles Martí van tenir la dissort que el final de cicle "sociata" a BCN coincidís amb la seva famosa consulta de la Diagonal. Al final, allà el debat no va ser la reforma de l'avinguda, sinó la futura reforma del govern municipal.
La prova que alguna cosa calia fer va ser que poc temps després, els convergents van tirar pel dret i van fer el que Hereu no va voler imposar per por a una rebregada i que va ser l'inici de la seva fi.
I quan vam veure la "Remodelació Trias", de seguida vam adonar-nos que aquell bonic lateral que ara és un carril per a cotxes i un per a bicis, tenia un disseny perfecte per encabir-hi una via de tramvia. Bé, o dues: la d'anada i la de tornada.
I és així com les nostres vides han recuperat l'apassionant debat titulat: "Què, unim els dos tramvies de BCN?". Ei, i que està molt bé perquè ens fa més joves, cosa que sempre és d'agrair. Ei, i que ens anima a recuperar altres apassionants debats com els de: "L'AVE que havia de fer caure la Sagrada Família", "On posem el nou zoo?", "Remodelem la remodelació de la remodelació de la remodelació de la remodelació de la plaça de les Glòries?". Ah, i, sobretot, que torni Carlinhos Brown amb el seu camió samba. Però també és la nova prova que la part de la política que intenta fer projectes de futur acostuma a perdre davant la part de la política que dóna o treu suports en funció dels interessos partidistes particulars del moment.
Em temo que no falta gaire perquè el temps doni la raó a Jordi Hereu i demostri la frivolitat d'alguns dels seus detractors. Uns personatges que, en algun dels casos, continuen enganxats a la cadira de regidor o a la del despatx del costat com un Garfield amb ventosa enganxat al vidre d'un Seat Toledo.