Si alguna cosa se'ls ha de reconèixer a la dreta i a la ultradreta espanyolistes és lo fet de saber posar nom a les seues organitzacions. D'esta manera les camuflen, les fan més creïbles i aconseguixen vendre gat per llebre, si més no als qui els hi vulguen comprar el relat. Parlem des d'associacions fins a mitjans de comunicació, passant per partits polítics, i la majoria d'ells de caire filofeixiste. Amb l'excusa que en un estat de dret tothom hauria de cabre-hi i té dret a opinar, capgiren la paradoxa del filòsof Karl Popper, aquella que explica que la tolerància il·limitada pot portar a la desaparició de la tolerància mateixa.
Les principals concentracions del nacionalisme espanyol —sobretot les del Dia de la Hispanitat— han estat convocades per una organització que es diu Societat Civil Catalana. Amb este nom enganyós busquen erigir-se en representants de tota la ciutadania i el lema amb el qual es presenten a Twitter és: "Ayúdanos a defender la convivencia y la democracia". Al seu web es definixen com a persones que treballen "per una Catalunya plural, bilingüe, lleial i integradora, on tots els ciutadans tinguem els mateixos drets, llibertats i oportunitats". Que així redactat, si no saps per quina web navegues, sembla que estiguéssem davant de la declaració dels drets humans.
Convivència Cívica Catalana és una altra d'estes associacions sospitoses. "Luchamos contra la intolerancia del nacionalismo catalán, especialmente en el ámbito de la lengua", diuen. Si més no, en la seua definició s'agraïx que són una mica més honestos. Lo seu president, Ángel Escolano, recentment ha denunciat l'Ajuntament d'Hospitalet del Llobregat, on residix, i l'ha obligat a canviar vuit senyals de trànsit perquè només estaven escrites en català. Corresponen justament als vuit senyals que hi ha des de la porta de casa seua fins a la Ciutat de la Justícia, on treballa. Se veu que si no els retolaven també en castellà, l'home es perdia i no sabia arribar a la faena. I ara s'ha obert la veda.
Díaz Ayuso ha definit l'acord entre Junts i el PSOE com a "inici d'una dictadura". I s'ha quedat tan ampla, i això que ella, de dictadures, n'entén
L'Associació d'Historiadors de Catalunya, per la seua banda, acaba d'emetre un comunicat de rebuig al pacte Junts-PSOE on diu, textualment, que "tras ser derrotada la rebelión de 1714 y según la ley, el monarca" —volen dir Felip V— "tenía el derecho a gobernar la provincia rebelde como dispusiese" i que "los Decretos de Nueva Planta no abolieron el catalán". Historiadors de Catalunya, es fan dir... Este mateix pacte entre els partits de Carles Puigdemont i Pedro Sánchez també ha escandalitzat la presidenta de la Comunitat de Madrid. Isabel Díaz Ayuso ha definit l'acord com a "inici d'una dictadura". I s'ha quedat tan ampla (i això que ella, de dictadures, n'entén).
I si mirem les sigles d'organitzacions polítiques mos trobem: PP, Partit Popular, que s'apropia del concepte popular, com si ells fossen lo poble de base, classe obrera. Ciutadans, que segresten lo subjecte de ciutadania, per generar confusió, i ara cada vegada que uses esta paraula (ciutadans) per a referir-te a les persones que viuen a Catalunya, sembla que els hi faces propaganda als de Rivera i Arrimadas. I també hi ha els de VOX, que han triat esta paraula en llatí —potser per a semblar més intel·lectuals— que vol dir veu, com si fossen l'única veu vàlida, com si la seua veu no hagués sigut l'única escoltada (i imposada) durant lo franquisme del qual en són hereus directes.
La picaresca d'utilitzar noms aparentment innocus o la trampa de canviar el sentit de les paraules és una estratègia més ben pensada del que puga semblar. No podríem parlar d'ignorància, innocència o casualitat. Són noms triats a consciència. Per a confondre, per a fer passar bou per bèstia grossa. I no només lo registre d'entitats clama el cel. També les declaracions volgudament provocadores busquen apropiar-se indegudament d'un concepte contrari al que teòricament promulguen (com lo de cop d'estat o dictadura que dèiem adés).
Abascal o Aguirre han fet crides descarades per a rebel·lar les masses. Per molt menys a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez els van condemnar a nou anys de presó
Dirigents polítics —en actiu o a la recambra— i pesos pesants d'un estament judicial podrit fan declaracions o prenen decisions incendiàries, sabedors de la irresponsabilitat que suposa, amb coneixement de causa. Però, què voleu? Si fins i tot lo rei d'Espanya, Felip VI, s'hi va animar i fou qui va començar a obrir la porta de la repressió amb aquell nefast discurs del 3 d'octubre de 2017! Altres càrrecs, com Abascal (VOX) o Aguirre (PP), fan crides descarades a anar contra l'estat de dret que diuen defensar i a rebel·lar-se les masses contra un possible govern progressista. Per molt menys a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez els van condemnar a nou anys de presó.
Amb este panorama, amb tots estos eufemismes, manipulacions, afirmacions i sentències, arriben nostàlgics del franquisme, neofeixistes i fauna diversa anticatalana i se senten legitimats per a sortir al carrer i disfressar de manifestacions allò que en realitat són atacs a la democràcia. Protestar contra —entre d'altres— l'amnistia fent brandar la bandera rojigualda i cantant "Cara al sol" té poca credibilitat i molta caspa. Que els nacionalistes espanyols recalcitrants s'aixequen contra la seua pròpia constitució i monarquia per considerar que els desempara, no dixa de ser irònic. Los que cridaven "a por ellos" ara tasten de la seua medicina, incrèduls que avui "ellos" siguen "nosotros".
Los fanàtics addictes a la "grande y libre" demanen un respecte que no practiquen. Es mobilitzen en contra de Catalunya, no de la independència i prou, en contra del nostre país, sense distincions d'ideologia dels habitants. L'Estat espanyol no va fer net a la Transició, aquells que van manar durant la dictadura enyoren lo poder absolut. Són los mateixos que ara s'exclamen, disposats a canviar com siga lo que les urnes diuen. Alguns cognoms són idèntics, d'altres nouvinguts a la causa. En tot cas, lo llop canvia les dents però no de pensaments. I per paradoxal que semble, potser caldrà fer bona la idea de Popper: defensar la tolerància exigix no tolerar l'intolerant.