El matí del 23 de febrer del 1981 s’està votant al Congrés dels Diputats a Madrid. Uns quants anys abans, això hauria sigut impensable perquè un cop d’estat militar havia manllevat feia molt de temps una democràcia tentinejant el 18 de juliol del 1936. De cop se senten uns crits estranys. Poc després entren uns guàrdies civils. Ningú entén res. Just després, Tejero, l’ínclit tinent coronel de la Guàrdia Civil, entra en acció. Es produeix una situació digna d’un sainet de Valle-Inclán. Tejero, pistola en mà, puja a la tribuna i comença a cridar: “Al suelo todo el mundo”. Les càmeres, en un pla general, mostren el desconcert de l’hemicicle. Es veu Tejero baixar uns esglaons per encarar-se a un home gran, de cabells blancs, que surt del banc del Govern i se li adreça increpant-lo. L’home que té a davant Tejero és el tinent general Gutiérrez Mellado, que li exigeix que es “quadri”. Els guàrdies civils el sacsegen i comencen a sentir-se uns trets. Duren uns deu segons. Tot l’hemicicle s’ha amagat darrere els escons. Tothom s’ajup menys dos homes: el president Suárez i el diputat Carrillo. S’instal·la un silenci estrany. Tejero baixa de la tribuna per intentar fer que Gutiérrez Mellado, que no s’ha immutat davant dels trets, s’agenolli. Tejero i alguns guàrdies civils l’empenyen físicament, diverses vegades, però el general s'hi resisteix i finalment Suárez el convenç que s’assegui al seu costat. Han passat poc més d'un minut i trenta segons. Així va començar i pràcticament va acabar el cop d'estat del 23F. La crònica dels fets i de les conspiracions ha quedat descrita de meravella en el magistral llibre del Cercas Anatomía de un instante. Entre realitat i ficció, poca cosa més arribarem a saber, encara que es vagin desclassificant papers més o menys transcendents.

Tot queda resumit en els gestos d’aquells instants. L’agressor, un Tejero precursor de Torrente, trista còpia del general Tapioca del Tintín a Amèrica, es mostra amb una xuleria difícilment creïble en un entorn de cop d'estat. No hi ha morts; ni se’ls espera. Els trets són purament intimidatoris. La graduació de Tejero, baixíssima. El nombre de guàrdies, irrisori. I al cap de pocs minuts tothom torna a estar assegut. S’assembla més a una malifeta que a un acte de violència institucional. Però amb la democràcia encara incipient, ningú no les té totes. Tejero s’enfronta com un quinqui a Gutiérrez Mellado, un autèntic militar vestit de civil, vicepresident del govern amb Suárez, i artífex del canvi d’orientació de l’exèrcit. Tejero, el rebel nascut el 1932, no havia fet la Guerra Civil. Gutiérrez Mellado va servir al bàndol franquista com a capità. Ara opta sense dubtes per la democràcia. Representa l’exèrcit constitucional que vol servir al poder civil. La seva pugna amb Tejero per quedar dempeus la guanya ell. En aquesta imatge, en aquest intent de fer-lo caure gairebé ridícul, es pot resumir el cop d’estat: l’exèrcit de Gutiérrez Mellado no l’avala. De fet, l’exèrcit dels “Tejeros” emprendrà poc temps després el camí de la dissolució sota la supervisió de l'OTAN.

Ni l’exèrcit constitucional, ni el govern, ni el poble s’agenollen

Però hi ha més simbolismes en aquell minut, en aquell instant. Dos personatges no s’amagaran, continuaran asseguts amb dignitat. Dos representants de la democràcia: el president del govern, Adolfo Suárez, i Santiago Carrillo, un dels més emblemàtics representants del poble, concretament del PCE, un dels partits històrics més bel·ligerants durant l’antifranquisme. La digníssima actitud del president del govern simbolitza que el govern no es va doblegar. Com tampoc ho va fer el genuí representant del poble, Carrillo. Ni l’exèrcit constitucional, ni el govern, ni el poble s’agenollen. El cop, des del primer minut, està condemnat al fracàs. Com així va acabar sent. Unes imatges, en aquest cas, que valen més que mil paraules. Uns instants per a la posteritat.

Queda per jutjar el paper del rei Joan Carles. No toca ni aquí, ni a mi, ni ara fer-ho. Jo em quedo amb la resposta telefònica d’aquella nit al nostre president Pujol, immortalitzada per La Trinca: “Tranquil, Jordi, tranquil”. Fins aquí puc llegir.

Em resisteixo a acabar l’article sense una petita anècdota personal que m’emociona, i que només els boomers que hàgiu fet la mili sabreu entendre. L’estiu del 87 jo estava fent el període de pràctiques d’alferes a Sant Climent i els caps de setmana que podia anava a la casa dels pares, a Vilademuls. Em tocava tornar a una guàrdia i, vestint l’uniforme, a la porta de la masia em trobo una colla d’amics dels pares. Entre ells, sorpresa...: el general Gutiérrez Mellado! Em va faltar temps per quadrar-me i adreçar-m’hi amb el formalisme degut: “A la orden de vuecencia, mi general, se presenta el alférez Pedret”. No era sobreactuat, era el que tocava. L’home, molt amable, em va respondre: “¡Hombre, muchacho! ¡Descansa! ¡Tú eres el hijo de Adela! ¿Cómo te va por Sant Climent?”. I vaig tenir el privilegi de parlar-hi. Tot això us pot sonar a batalletes, però, si hem de tenir militars per defensar-nos al nostre costat, i em temo que no anem per bon camí, que siguin com el general Gutiérrez Mellado.