Hi ha confessions que costen més que admetre un fracàs professional, una ruptura o una decepció. La meva és aquesta: tinc por de conduir. Em fa una mica de vergonya explicar-ho perquè, en teoria, soc una dona autònoma, empoderada i tot això. He estudiat, he viscut a l'estranger, he criat dos fills, he pres decisions importants i he afrontat reptes que mai no hauria imaginat. Però hi ha una cosa que continua bloquejant-me: posar-me al volant d'un cotxe. I en èpoques com aquesta, a l’estiu, que la gent vol quedar a tal cala o fer una escapadeta, encara es nota més el fet de no conduir. No he tingut cap accident que justifiqui aquest terror. Això sí, potser algú m'ha traumatitzat de tant criticar-me... O és simplement que em domina la por de fer mal als altres. Tinc la sensació que soc lenta de reflexos, despistada, massa insegura i poc àgil. Les últimes vegades que he conduït, les espatlles se m'enfilaven fins a tocar les orelles i cada maniobra es convertia en un examen. Encara avui, de vegades, necessito un segon per recordar quina és la dreta i quina és l'esquerra i, sense ser tan catòlica, haig de fer el senyal de la creu per diferenciar-les!
Potser tot va començar el dia que vaig aprovar el carnet... a la novena convocatòria! La teòrica la vaig aprovar a la primera, però el pràctic va ser una successió de nervis, errors absurds i bloquejos. Hi havia dies que ni tan sols aconseguia engegar el cotxe o m'oblidava de treure el fre de mà. Vaig aprovar l'examen el dia que estava tan pendent d'un altre aspirant que coneixia, que per fi, vaig deixar de vigilar obsessivament tot el que se suposava que havia de fer. Estava tan trista perquè ell havia suspès, que em vaig oblidar de mi i em va sortir en automàtic. La inseguretat, però, no desapareix ni quan et donen el carnet.
Recordo el primer cop que vaig sortir amb una amiga amb el meu Clio de segona mà. Portava més de mitja hora i no era capaç d'aparcar. Li vaig preguntar si s'avergonyia de mi. Em va respondre que mai. Vaig acabar demanant al vigilant del pàrquing que m'aparqués el cotxe. Encara avui, quan veig algú bloquejat intentant aparcar mentre darrere seu s'acumula una cua de cotxes impacients, no penso que sigui un mal conductor. Penso que probablement està lluitant contra la mateixa veu interior que jo. Les meves amigues, però, quan no aconsegueixen aparcar a la primera, marxen. Les dones sempre tenim aquesta sensació que molestem, que millor abandonar per no incomodar, que ja en trobarem un altre de més còmode per tothom. Malgrat que el "millor per a tothom" rarament existeixi.
L'amaxofòbia —la por intensa de conduir— afecta més dones que no pas homes
Durant els anys que vaig viure entre les vinyes del Vènet i la Toscana, conduïa gairebé cada dia perquè no tenia alternativa i fèiem uns mil kilòmetres cada cap de setmana. Però també va ser allà on vaig començar a sentir frases que, dites amb aparent naturalitat, acaben erosionant qualsevol confiança. "Condueixes massa a poc a poc. Deixa, ja condueixo jo". Hi ha comentaris que semblen insignificants, però que et fan renunciar, a poc a poc, al volant. I no només al del cotxe. "Condueixes fatal", i tu també rius i dius que és veritat, però, a poc a poc, acabes per ni intentar-ho. Després arriben les justificacions. Que si el transport públic és més còmode. Que així pots llegir, contestar correus o escoltar música. Tot això és cert. M'encanta el metro, el tren i els autobusos. Però també és veritat que, mentre jo aprofito el trajecte, algú altre acostuma a portar el volant i decidir la ruta.
L'amaxofòbia —la por intensa de conduir— afecta més dones que no pas homes. No perquè conduïm pitjor. De fet, les estadístiques indiquen sovint el contrari, quan es tracta d'accidents greus. La diferència és que moltes dones hem après a dubtar més de les nostres capacitats. Ens costa més confiar que serem capaces de reaccionar bé i, quan fallem, convertim l'error en una etiqueta. Els anuncis de trànsit tampoc no ajuden. Entenc que volen generar impacte per als que no pensen en els altres, però a mi encara em donen més raons per no tornar a la carretera. Cada campanya em recorda que una distracció pot destrossar una vida. Quan avanço una moto, suo. Quan aparco, apago la música per concentrar-me. Si condueixo de nit, la tensió es multiplica. Llogar un cotxe es converteix en un thriller psicològic. És cert que viure a Barcelona em permet ajornar aquesta por. El transport públic funciona prou bé perquè no conduir no sigui un gran obstacle. Però també sé que aquesta comoditat té un preu: dependre dels horaris i, sovint, de les altres persones. No voldria que la meva filla heretés aquesta por, igual que jo la vaig heretar, en part, de la meva mare, que també es va treure el carnet, però gairebé mai no ha conduït. Abans de morir, la meva àvia materna Maria em va confessar que una de les coses de les quals més es penedia era de no haver-se tret mai el carnet. Sempre m'he demanat si parlava de conduir la seva vida o deixar-se portar per la direcció que volien els altres. Potser, al capdavall, conduir no és només arribar d'un lloc a un altre. Potser també és atrevir-se a portar el volant de la pròpia vida. I aquesta és una carretera que moltes dones encara estem aprenent a recórrer.