Hi ha moments a la vida que arriben amb una precisió gairebé cruel. Aquella feina somiada que et proposen just quan acabes de canviar tota la teva vida per acceptar-ne una altra. Quan per fi plou i és el dia del teu casament sense pla B. L’amor que apareix quan, per fi, has decidit estar sola. El viatge dels teus somnis quan no tens ni temps ni diners per fer-lo. No sempre el problema és el què. De vegades és el quan. La vida té una mena de rellotge invisible que no sempre coincideix amb el nostre. Hi ha coses meravelloses que arriben massa aviat, quan encara no estem preparats per rebre-les. I d’altres que arriben massa tard, quan ja hem après a viure sense elles. És com una platja a l’hivern: preciosa i freda. O com quan, a finals d’estiu, després de setmanes de calor, només desitges que arribi la tardor. Les mateixes coses que en un altre moment ens haurien fet feliços poden arribar quan ja no les necessitem. També passa quan viatges. Arribes a un país completament diferent i necessites uns dies per acomodar la mirada. No és que el lloc no sigui fascinant; és que els teus ulls encara no saben veure’l. O quan el jet-lag et roba les primeres hores d’una aventura que havies imaginat perfecta. El cos també té el seu propi calendari. Hi ha moments en què, com diu aquella expressió tan poc elegant, però tan real, t’has de fotre l’orgull pel cul. Acceptar que la vida no segueix el guió que havíem escrit. Que potser aquella oportunitat era extraordinària, però no era el moment.
Amb els vins passa exactament el mateix. Hi ha ampolles que s’obren massa aviat i deceben perquè encara no han tingut temps de mostrar tot el que porten dins. Vins joves, impacients, que necessitaven més guarda, més silenci, més anys. I també hi ha ampolles que esperen massa, que passen el seu millor moment i que ja no poden expressar aquella grandesa que prometien perquè s’han oxidat. Com les relacions. Persones que arriben quan encara estem trencats per una història anterior. Persones meravelloses que apareixen quan el nostre cor encara està ocupat. Relacions de rebot que, per molt que l’altra persona sigui especial, és difícil que creixin perquè, emocionalment, encara vivim en un altre lloc.
Hi ha coses meravelloses que arriben massa aviat, quan encara no estem preparats per rebre-les. I d’altres que arriben massa tard, quan ja hem après a viure sense elles
També existeixen els brindis abans d’hora. Aquell projecte que celebres abans que estigui signat, aquella notícia que dones per segura i que després s’esvaeix. La il·lusió és humana, però la vida ens recorda sovint que no s’ha de treure el tap abans que l’ampolla estigui preparada. O que tinguem el dit de seguretat perquè el tap de l’escumós no ens fereixi amb la seva pressió atmosfèrica. Doncs la gastronomia també té el seu tempo. Un arròs amb cinc minuts més de cocció pot passar de perfecte a covat. Un cava servit massa calent perd l’equilibri de la seva acidesa. Una massa fermentada necessita el seu temps; un bon guisat no té pressa. La cuina ens recorda que gairebé tot allò que val la pena necessita una espera. Que el temps no respecta el que es fa sense ell. Potser per això em continua emocionant tant La La Land. Perquè parla d’aquelles històries d’amor que fracassen no perquè no hi hagi sentiment, sinó perquè el moment no acompanya. D’aquelles persones correctes que arriben en un moment incorrecte. Ens ensenya una idea difícil d’acceptar: estimar algú no sempre significa poder compartir la vida amb aquella persona. Que hi ha amors immensos que no troben el seu espai. Que dues persones poden estimar-se i, malgrat això, caminar en direccions diferents. Perquè estimar també és aprendre a conviure amb les diferències, construir i créixer plegats. Però la realitat és que no n’hi ha prou amb voler. El moment, les circumstàncies i el lloc emocional on ens trobem determinen moltes vegades el futur d’una relació. Potser una part de la nostra infelicitat no ve només del que ens passa, sinó de quan ens passa. Com les grans ampolles, que no només necessiten qualitat, sinó el moment exacte d’obrir-se. Perquè fins i tot el millor vi del món pot perdre la seva màgia si no arriba a la copa en el moment adequat. I potser la saviesa de la vida consisteix, precisament, a entendre que no tot allò que no arriba quan nosaltres volem està perdut. Algunes coses, simplement, esperen el seu temps. I d’altres ens ensenyen que, encara que fossin meravelloses, no eren per a nosaltres, si més no, en aquell moment.