Divendres va morir la Núria Feliu, la tieta de Catalunya. D'entre el tsunami de vídeos i fotografies de la cantatriu amb què es va inundar la xarxa em va cridar l'atenció l’entrevista on ella deia “no m’empipa que em diguin la tieta de Catalunya, al contrari”. Des que tinc consciència política —per la gent de la meva edat això coincideix amb l'inici del procés— la paraula “tieta” l'he sentida i l’he feta servir per a referir-me a senyores grans, meitat de la seixantena enllà, independentistes i, en general, mobilitzades. Mobilitzades d’una manera concreta, això és: samarreta de la diada, llacet groc, fe cega en els líders o exlíders de tot aquest merder i missatges de WhatsApp en cadena. Sempre parlem de les tietes i mai parlem dels tiets perquè ens sembla que elles són més caricaturitzables, segurament perquè són dones i perquè el substantiu és prou flexible per a encabir-hi tot allò que ens fa mandra del nostre propi sector polític. Atacar les tietes és fàcil i divertit. Més fàcil i divertit que assenyalar els qui, any rere any, legislatura rere legislatura, s'aprofiten de la gent gran d'aquest país, de les seves pors arrelades al passat i de les seves il·lusions, per vendre samarretes i arreplegar vots amb promeses que mai arriben a port.

Atacar les tietes és més fàcil i divertit que assenyalar els qui s'aprofiten de la gent gran, de les seves pors arrelades al passat i de les seves il·lusions, per arreplegar vots amb promeses que mai arriben a port

L’altre dia feia un cafè amb un amic a la Plaça del Rei. Vam dedicar-nos a observar una concentració en suport als síndics de l’1-O des de la nostra taula. “Ens els han tarat”, li vaig dir. Era tot de gent gran, l’estelada lligada al coll, que escoltaven un home recitar poesia i cantar a dalt de tot de les escales del Tinell. Evidentment, hi havia tietes. No sé si es pot ser paternalista amb algú que és quaranta, cinquanta o seixanta anys més gran que tu, però potser escrivint això corro el risc de ser-ho. Els nostres jubilats són gent que han passat una postguerra i alguns fins i tot una guerra. S'han carregat a l'esquena una dictadura de quaranta anys, han hagut de parlar la seva llengua d'amagatotis —n’hi ha que no la saben escriure—, tenen pares enterrats o desapareguts per catalanistes i es van acostumar a viure els seus anhels, polítics i altres, en secret.

“Les tietes” es relacionen amb la política a través del trauma perquè són conscients que ara poden exercir políticament una catalanitat i un independentisme que abans estaven prohibits. Igual que els seus marits. Aquest és el pany de la caixa dels trons, perquè les converteix en gent posicionada acríticament al costat dels qui identifiquen com “els seus”. Per això són les úniques que no s'han desmobilitzat, malgrat tot. “Els nostres” ho saben, tot això. La Diada és el punt àlgid del que explico aquí perquè és un aparador de la imsersonització del moviment independentista. Alguns n’hi diuen esplai, però em sembla que, per ser una mica justos amb la mitjana d'edat dels qui encara assisteixen a manifestacions i concentracions, hem de començar a deixar esplais i caus a banda, perquè són precisament per a la gent que ja no surt al carrer. Ni ho farà mentre tingui la sensació que aquí no queda ningú disposat a independitzar-nos, és clar.

Han agafat les pors de les tietes i les han fet servir per hipotecar les seves il·lusions, sabent que aquí ja no queda ningú “treballant incansablement” per a res. A les tietes calia alliberar-les, no humiliar-les

Després d’una derrota en l'esfera pública només queda la vida privada. Durant segles, els homes catalans es van relacionar amb la nació a través de la derrota i les dones catalanes a través de la terra i de la casa. “Les tietes” van aguantar la catalanitat sobre les espatlles quan la llar era l’únic àmbit on es podia ser català i encara era l’àmbit que se'ls hi assignava com a dones. És injust que ara se les escarneixi pel fet de ser dones, grans i independentistes quan, en realitat, qui les ha convertit en una caricatura per aprofitar-se'n són els qui no han tingut en compte el seu passat a l'hora de vendre’ls-hi tot el que han volgut. A elles i als seus marits, és clar. I ho han fet sabent que, a l'hora de la veritat, a qui conscientment o inconscient encara li pesa el jou de la repressió franquista rere el cervell, sempre escollirà “els seus”, ho facin millor o pitjor. Han agafat les pors de les tietes i les han fet servir per hipotecar les seves il·lusions, sabent que aquí ja no queda ningú “treballant incansablement” per a res. A les tietes calia alliberar-les, no humiliar-les.