Jaime Milans del Bosch y Ussía, capità general de l’exèrcit espanyol i capità general de la Tercera Regió Militar, amb seu a València, va difondre un ban el 23 de febrer del 1981 en què prohibia les reunions de més de quatre persones i establia el toc de queda entre les nou de la nit i les sis del matí. “Se establece el Toque de Queda desde las veintiuna a las siete horas, pudiendo circular únicamente dos personas como máximo durante el citado plazo de tiempo por la vía pública y pernoctando todos los grupos familiares en sus respectivos domicilios”, deia l’article 6.

Com que té aquestes reminiscències, quan el Govern de la Generalitat ha volgut aplicar el toc de queda, només uns dies després de pensar obrir les discoteques, hi ha qui ha corregut a referir-s’hi com a queda a seques (que no deixa de ser el toc militar que prohibeix a la població civil anar pels carrers), cobrefoc (que no apareix a cap diccionari i és una traducció literal del francès, referida a apagar la llar de foc per evitar incendis domèstics), i, fins i tot, senyal del lladre (qui queda pel carrer és això, tot i que ara hauria de ser senyal del sensellar). Però, els nostres governants han optat, com sempre, per l’eufemisme: restricció de la mobilitat nocturna. Doncs mirin, no, vostès han demanat al govern d’Espanya que decreti l’estat d’alarma i el toc de queda. Que és ben autoritari, i sota vigilància policial. Un toc de queda entre les deu de la nit i les sis del matí, aplicat amb mà de ferro, en el qual ni tan sols es permet que els entrenaments esportius es mantinguin i durant el qual, si volem passejar el gos, ens ha dit Protecció Civil que ens esperem a les 4 del matí. Un toc de queda que arriba després del tancament de bars i restaurants, als qui van dir que seria per 15 dies, cosa que no es creu ningú i previ a la voluntat d’obligar —sempre obligar— a fer teletreball. Fins i tot arriben a dir que dins de cada domicili —a les cases particulars— no hi hagi més de sis persones. No s'hi va atrevir ni José Luis Corcuera, escolti. I, mentrestant, van llançant globus sonda, suposo que per anar preparant la immadura població, parlant de confinaments de cap de setmana, de 15 dies o tancaments perimetrals. Ole, tu.

El problema de tot això és que acaben transmetent la idea que les democràcies, la llibertat, no serveixen per a moments de crisi

Cal tot això ara? Suposo. El problema és que entre la marcialitat i l’esperança d’una vacuna que ens alliberi d’aquesta puta vida en què fins i tot tenim nostàlgia de l’oficina, hi ha un buit. Les nostres autoritats polítiques en saben molt d’obligar i de renyar els ciutadans. Que si els joves fan botellón, que si la gent va al bar, que si marxa de cap de setmana. Fins i tot han criminalitzat anar als parcs naturals. Però després de passar-se mesos demanant a Pedro Sánchez la gestió de la pandèmia, vostès què han fet? Què ha fet l’administració, a més de renyar i obligar? Quan, després del sacrifici ciutadà, la pandèmia estava controlada, què han fet? I ja no els parlo del ministre de Sanitat —el ministre de Sanitat!— en un sopar de gala de l’elit madrilenya mentre aquí tots miràvem Netflix tancadets.

El problema de tot això —problema no exclusiu de Catalunya ni d’Espanya— és que acaben transmetent la idea que les democràcies, la llibertat, no serveixen per a moments de crisi. Ah, el gran exemple és la Xina, dictadura campiona del món en erradicar la Covid. I després passa que a tot el món sorgeixen terraplanistes, negacionistes, miguelboseistes i, el que és pitjor, donaldtrumps que aconsegueixen predicament perquè ni els polítics saben governar ni l’administració funciona. Si això fos futbol, fitxariem Jacinda Adern. Però segur que li agrada més el rugbi. I no tenim ni president. Ni al Govern, ni al Barça.