El juny del 2003, Rafael Simancas estava a punt de ser investit president de la Comunitat de Madrid. Però els diputats socialistes Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez no van anar a votar i van impedir el pacte amb Izquierda Unida que havia de fer el canvi als governs d’Alberto Ruiz Gallardón. Anava d’un vot. Es van haver de fer noves eleccions i el PP va aconseguir la majoria absoluta. Esperanza Aguirre va ser escollida presidenta. En aquella legislatura es va fer una comissió d’investigació presidida pel popular Francisco Granados i es va assegurar que hi havia hagut una traïció interna al PSOE. Els socialistes, en canvi, deien que darrere hi havia una trama immobiliària que afavoria els interessos del PP.

Sigui com sigui, el PP no s’ha tornat a moure de Madrid, que es va acabar convertint en l’epicentre de la trama Gürtel. El 6 de febrer del 2009 la policia va detenir un tal Francisco Correa acusat de ser el líder d’una trama de corrupció lligada al PP. Ningú el coneixia, però darrere seu hi havia tresorers, regidors, empresaris, presidents de comunitats autònomes i ministres. El 2018 queia tot un govern.

Sense Tamayo, Casado no existiria ni Sánchez seria president. I potser tampoc es faria el Primavera Sound a Arganda

Correa treballava amb Luis Bárcenas des del 1996. Amb ell, el PP introduïa diners no declarats d’empresaris a la seva caixa. Correa era l’intermediari, el comissionista. Són els diners que arriben en capses de sabates, maletins o bosses de plàstic a l’Espanya dels 2000. Quan acaben els temps feliços de José María Aznar, la trama prova sort a València i es crea l’empresa Orange Market per organitzar les campanyes i mítings del PP. És l’època dels regals a consellers, alcaldes i presidents. De les festes amb confeti. Les constructores paguen a Orange Market i així es finança la campanya de Paco Camps, però també la d’Esperanza Aguirre. Perquè la trama s’ha estès fins a Madrid. El pelotazo més gran, de fet, es fa a Arganda del Rey. Allà on ara faran el Primavera Sound. Es construeix una Arganda al costat d’Arganda. 100.000 metres quadrats urbanitzables que l’Ajuntament adjudica a Martinsa per 77 milions. Una ganga. L’empresa recupera els diners al cap d’uns mesos venent un terç dels terrenys pel mateix preu. Fins i tot els extresorers Álvaro Lapuerta i Bárcenas avisen Esperanza Aguirre que el concurs està preparat i apunten al vicepresident d’Aguirre, Ignacio González.

Dos dels noms esmentats a l’article, Francisco Granados i Ignacio González, van acabar a la presó. Esperanza Aguirre segueix imputada. Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso van fer política a la seva ombra. Casado es va fer amb el PP guanyant unes primàries per primera vegada en la història del partit, amb la promesa d’acabar amb la corrupció. Quan hi ha hagut la primera mínima sospita i s’ha atrevit a denunciar un possible cas, ha perdut. És veritat que només ho va fer un dia, que l’endemà va fer marxa enrere, i que la denúncia té molt a veure amb la rivalitat política. Però el cas és que ha perdut. No només això. L’han humiliat. No només per això, també és cert. Però Casado va denunciar un cas de corrupció. I l’han fet fora. I ha guanyat Ayuso, la més aguirrista de tots. Si Alberto Casero no s’hagués equivocat (se suposa) de botó, la història seria diferent. De Tamayo a Casero. Cruïlles. Trànsfugues. Errors. Les ales d’una papallona. Hi ha un món en què Simancas va ser investit. I un altre en què Pedro Sánchez va perdre la votació de la reforma laboral. Però els dos alhora són impossibles. Sense Tamayo, Casado no existiria ni Sánchez seria president. I potser tampoc es faria el Primavera Sound a Arganda. La papallona.