Barbra Streisand publica un nou disc, del qual ha sortit un videoclip amb el títol Don’t lie to me. No m’enganyis. I el dedica a Donald Trump. És tant poc afectuós com ho va ser el seu padrastre amb l’actriu i cantant. A part del seu cèlebre nas i d’haver guanyat Oscar, Grammy, Emmy i Tony, la celebrity jueva dona nom a l’efecte Barbra Streisand: el fenomen pel qual l’intent d’amagar una informació produeix l’efecte contrari. El va batejar l’expert tecnològic Mike Masnich després que la cantant demandés el fotògraf Kenneth Adelman per suposada violació de la privacitat en publicar una foto aèria de la seva mansió a la costa de Califòrnia. El fotògraf assegura que només pretenia documentar l’erosió de la costa i, de fet, abans de la querella, la imatge només s’havia descarregat sis vegades de la seva web i perquè dues vegades ho havien fet els advocats de la diva. El mes següent, la web d’Adelman va rebre 420.000 visites. I d’exemples com aquest en podem trobar un fotimer quan la censura intenta amagar coses que no vol que veiem. Com aquella portada d’El Jueves en què un preparao dibuixat amb tinta apareixia fecundant l’aleshores princesa Letícia per cobrar els 2.500 euros del xec nadó de Zapatero. No cal dir que l’odre de segrest de la revista va fer cèlebre i cotitzada aquella portada. L’efecte Streisand és un gran instrument contra la censura, sí. Però, a l’altra cara de la moneda, també fa reflexionar sobre com actuar quan algú difama amb la facilitat que permet ara la tecnologia. I no només la nova.

La victòria de Jair Bolsonaro al Brasil ha tornat a fer emergir el terme fake news del mentider president de l’Streisand. Fake news no vol dir altra cosa que notícies falses. Fake vol dir 'fals'. I encara que sigui un terme usat de manera particular al món d’Internet, no és exclusiu d’aquest àmbit. Cada vegada que un personatge com Trump o Bolsonaro guanyen unes eleccions, apareixen els profetes que ho atribueixen a la intoxicació de les fake news propagades via Facebook o via grups de Whatsapp. Preguntat sobre aquesta qüestió, Pablo Iglesias ha dit aquesta setmana a can Basté que “la bolsonarització de la política, l’estem vivint a Espanya”. I ha reblat: “La caverna fa servir aquestes tècniques de comunicació”. Té tota la raó. No cal anar a les xarxes. A Espanya ho fan els mitjans convencionals... i els partits polítics.  I aquí arriba una altra vegada la reflexió sobre l’efecte Streisand. Voler desmentir una falsedat, no ajuda justament que s’escampi?

De la mateixa manera que molts neguem el discurs de l’adoctrinament perquè pensem que la gent de Catalunya no és idiota, també ens neguem a pensar que la gent d’Espanya està adoctrinada perquè és idiota

Tot plegat seria una mica tràgic i trist si no fos perquè la història ens demostra que més que un efecte Barbra Streisand, quan s’ha volgut pitjar l’accelerador de la mentida i la crispació a Espanya, la caverna s’ha trobat amb una altra variant de la llei de les conseqüències indesitjades. L’efecte cobra. Que ja els l'explicaré un altre dia, ja el llegiran a Xavier Sala i Martin o ja el buscaran a Google. Però en resum és fer una cosa i que el resultat sigui el contrari del que esperes. I així, el quadrienni de crispació 2004-2008 va acabar amb la victòria de Zapatero, perquè hi ha polítics que no coneixen la seva pròpia societat. I potser els espanyols s’estimen molt la bandera quan els hi toquen, però encara més els costums relaxats i la convivència.

Podem dir que l’imaginari col·lectiu que, a través dels impactes mediàtics, rep un ciutadà d’on vostès vulguin és més parcial que el que forçosament tenim a Catalunya. Simplement per l’existència d’un ecosistema mediàtic forçosament més ric. Perquè tenim el que irradia Madrid i el que irradia Barcelona. D’acord. Ho podem dir. Però de la mateixa manera que molts neguem el discurs de l’adoctrinament perquè pensem que la gent de Catalunya no és idiota, també ens neguem a pensar que la gent d’Espanya està adoctrinada perquè és idiota. I no perdem de vista que la caverna no té el monopoli de la informació. Que la dieta informativa és molt més variada del que pensem. I, digueu-me naïf, però una dictadura de 40 anys vacuna de moltes coses i hi ha un canvi generacional que moltes vegades no som capaços de veure, ofuscats en l’agror del debat polític i mediàtic digne del time line de Twitter i de dos cunyats beguts. Espanya també és David Broncano, vaja. I si no, que ho diguin al Rei, que es pensava que el 3-O seria el seu 23-F i cada vegada el pot veure menys gent per molt que la seva filla hagi demostrat que als 13 anys ja sap llegir.