Després de les eleccions de mig mandat als Estats Units la revista The New Yorker ha fet una portada que ha fet la volta al món. Barry Blitt ha dibuixat en blanc i negre una habitació plena de senyors grans, blancs, avorrits i encorbatats i una porta que s’obre on apareixen, a color, noves cares somrients que il·luminen el futur amb l’esglai dels homes per defecte que han ostentat el poder social i econòmic als Estats Units. Són cares com la de la demòcrata novaiorquesa Alexandria Ocasio-Cortez, d’origen llatí i 29 anys, la cambrera millennial convertida en la legisladora més jove dels Estats Units. O les d’Ilhan Omar i Rashida Tlaib, les dues primeres congressistes musulmanes. Una, arribada als Estats Units com a refugiada somali i l’altra, nascuda a Detroit, d’origen palestí.

És el món que ve. És la revolució en marxa més important. La quarta revolució feminista, diuen els entesos. Drets civils ―des de la Revolució Francesa fins al segle IX―, sufragi ―de mitjans dels XIX fins a la Segona Guerra Mundial―, drets reproductius i sexuals ―des dels anys seixanta― i, ara, dir prou a les agressions sexuals i igualtat real en tots els àmbits. Una simple qüestió de drets humans, per tant. I o estàs amb els drets humans o hi estàs en contra. Punt.

La poetessa libanesa Joumana Haddad ha estat a Barcelona i ha parlat de la llegenda de Lilit. Segons el judaisme de l’edat mitjana, Déu va crear Adam i Lilit de manera igual. Però al Paradís van tenir una baralla a l’hora de mantenir relacions sexuals. Lilit no volia estar sota d’Adam i va abandonar l’Edèn per no estar sotmesa als desitjos de ningú. I va ser aleshores quan Déu va crear Eva. Això sí, aquesta vegada a partir d’una costella d’Adam, per què estigués sotmesa a la figura masculina per sempre més. Però Lilit ha tornat i Adam tremola. Perquè Adam ―i Eva també― han de canviar moltes coses de la masculinitat. Òbviament, la violència. Aquesta xacra vergonyosa de recórrer al maltractament psicològic i la força física. Però també ha de canviar com s’exerceix el poder. Fins i tot com els homes es vesteixen i representen el seu paper. I, sobretot, ha de canviar com senten els homes.

Vivim i respirem en el món de l’home per defecte, que neix privilegiat, perquè la societat funciona segons les seves regles. Que impregnen l’Estat, els mitjans i els negocis

Els semblarà que la vestimenta és una cosa menor. Potser sí. Però tot i que potser no fa al monjo, el poder té un hàbit. I cal posar fi a un teatre absurd de construccions socials. Us heu preguntat mai per què hi ha una estètica masculina consistent en músculs, tatuatges, una barba cuidada i el tors depilat? Una hipermasculinitat cosmètica que es completa, si pot ser, amb cotxes sorollosos amb música a tot drap? Perquè sense les fàbriques i una menor necessitat del treball físic, afegit a una cultura més visual, molts homes han decidit comprar la masculinitat. Perquè temen perdre el paper de l’home de veritat. I en lloc d’anar a la fàbrica, van al gimnàs. En lloc de forjar ferro, aixequen peses.

És una reflexió interessant que fa el ceramista anglès Grayson Perry en un llibre que els recomano: La caída del hombre. Hi diu més coses. Que entronquen directament amb la portada de The New Yorker: el poder. Un poder en mans d’homes blancs, heterosexuals, de classe mitjana i de mitjana edat, que actuen molt per sobre de les seves possibilitats. Els anomena l’home per defecte. L’home blanc que colonitza els llocs de comandament i els ingressos més alts. Homes que per ser com són tenen la possibilitat, com diu John Scalzi, de jugar al videojoc de la vida al nivell més baix de dificultat. Vivim i respirem en el món de l’home per defecte, que neix privilegiat, perquè la societat funciona segons les seves regles. Que impregnen l’Estat, els mitjans i els negocis. Barry Blitt l’encerta. L’hàbit fa el monjo. L’home per defecte ha monopolitzat l’estètica de la seriositat. Qui aspira a ser pres seriosament es vesteix com un home per defecte, amb aquell vestit gris d’executiu occidental.

Són segles de patriarcat els que fan necessari que es descusi la ideologia per defecte del teixit social que prioritza la rendibilitat i l’ambició per sobre de la cohesió, la qualitat de vida, la cultura o la felicitat. Cosa que ens porta a l’emoció. A com senten i se senten els homes. Homes que hem rebut com a codi la suposada duresa, la inexpressió de sentiments, el fer-se els forts. Fer-se l’homenet. Els homes han de canviar la seva relació amb la violència i el poder i això ha de començar per les seves emocions. Hi ha en joc el benestar de la humanitat. Fixeu-vos que el populisme, sigui en la vessant trumpista, putinista o neofeixista té tots aquests trets del patriarcat. Però siguem optimistes. Al món hi ha ara mateix dues realitats. Una involució neofexista. Però també, entre d’altres, una revolució feminista. Santiago Abascal a cavall o Lilit. Vosaltres trieu.