L’associació d’idees és estranya. Em venen en els moments de vigília previs o posteriors al son, ara que el ritme circadiari funciona millor perquè es pot treballar sense l’estrès del dia a dia. El cas és que m’adormo cada dia amb La competència, un dels millors programes de ràdio de la història, que no ha perdut nivell en 13 temporades i que està a l’altura d’aquell El terrat de l’Andreu Buenafuente a Ràdio Barcelona, engegat mesos abans a Ràdio Reus, i convertit 30 anys més tard en una productora de continguts. No parlaré de l’Andreu ni de qui va ser la genialitat fer aparèixer a la seva filla Joana fent de nena de la nena de Shrek en el seu últim Late motiv, perquè treballo a El Terrat on no he notat que calgui fer-li especialment la pilota a ningú i menys al Xen Subirats. Però el cas és que escoltava La competència i, com que per Nadal fan un especial 50 anys, parlaven de la decisió de PepsiCo d’instal·lar el seu hub digital mundial a Barcelona. A part de la conya de Jep Cabestany, vaig descobrir (perquè no ho sabia, clar) que l’empresa fa el gaspatxo Alvalle, del qual soc gran aficionat ara que la meva mare, que no era andalusa, sinó del barri de Sant Pere de Terrassa, però cuinava com els àngels, ja no en pot fer. I vaig recordar el nom de Ramon Laguarta, del que em va parlar per primera vegada l’amic Xavi Coral. Ramon Laguarta és un senyor català que presideix el consell d’administració i és, alhora, el CEO de PepsiCo. Una empresa que factura 60.000 milions d’euros a l’any i està valorada en 200.000 milions de dòlars. La seva vicepresidenta i directora d’estratègia i transformació, Atina Kanioura (sí, és grega), diu que van veure que a Barcelona hi ha un gran ecosistema digital, moltes start-ups, moltes multinacionals, institucions acadèmiques i universitats. Segur. I un director executiu català, també.
Les persones són importants i els personalismes també
Els articles s’escriuen en unes hores, però els portes a dins durant uns dies. Jo a dins hi portava les ganes d’escriure de Pau Riba, que m’ha semblat sempre un artista fascinant i un músic i escriptor massa poc reconegut. Fins ara. I ja em sembla bé. El Pau és hereu d’un fil roig literari que va del seu avi Carles, la seva àvia Clementina Arderiu i el seu avi matern Pau Romeva, que es van exiliar per salvar els mots d’un feixisme massa persistent. Com va escriure Albert Om, el Pau forma part del Club del Creador Excèntric, un galàctic indispensable amb un geni artístic eclipsat pel que el món petitburgès del qual ve ha considerat massa extravagant. També volia escriure del major Josep Lluís Trapero i de com ens han fet creure que la política no ha tingut a veure amb el seu cessament (i de com enemics íntims i ocults tenen interessos coincidents) i d’aquesta mania de la gent mediocre de dir que cal fugir dels personalismes. Doncs mirin, no, les persones són importants i els personalismes també. Ho és per l’economia catalana que Ramon Laguarta sigui el CEO de PepsiCo: 70 milions d’euros d’inversió a Cornellà i 400 llocs de feina qualificats. És important tenir persones amb talent, anònimes i conegudes, que fan millor un país en molts àmbits.
Com que l’òmicron i la infoxicació ens fan caure en el biaix de la negativitat, aquell que ens fa veure només la cirera podrida del bol de cireres ben vermelles, perquè la mare natura ens va ensenyar a detectar el perill, he pensat que està bé subratllar les cireres vermelles del bol. I en aquest article se’n citen unes quantes per ajornar sine die la nostra depressió col·lectiva. Ah, i per no haver de parlar sobre a qui se li va acudir posar el president Pere Aragonès a fer un discurs de Cap d’Any (o de Sant Esteve o del que sigui) en un col·le, davant d’un llibre de Tintín i els Contes de bona nit per a nenes rebels.