Com que els nens gaudeixen de les vacances i alteren la normalitat ―com podem comprovar a plaer a les entrades i sortides de Barcelona― i una enorme massa de gent ―ja que està de moda el concepte― s’agafa festa des del dissabte abans de Rams fins al dilluns de Pasqua i s’enfila a un avió rumb a qualsevol capital havent interioritzat més Europa que els que ens governen, aquesta vegada sembla que tots aquests polítics en campanya han quedat ben retratats: viuen en un món de ficció que no existeix. Potser en la rutina del dia a dia ―la dels despertadors, el trànsit i les hores de feina― tot queda més dissimulat. Però quan un país descansa, tant és aquest com un altre, i els ciutadans el que volen és calma i tranquil·litat, tota aquesta crispació que desprenen els polítics, es veu més aviat grotesca.

Quan la notícia més important del dia és el mitjà i el format d’un debat més que el que diuen els candidats. Quan les frases de la jornada són sobre suposats indults a suposats colpistes i el llenguatge tavernari i la falta de respecte s’imposa. Quan la notícia són les amenaces de querelles. Quan la notícia és que un candidat pot fer una roda de premsa i un altre no, perquè ho decideix arbitràriament una junta electoral. Quan les propostes electorals són ultramuntanes, si és que hi ha propostes. Quan la majoria d’anuncis electorals als quals tenen dret els partits sonen falsos de solemnitat, significa que aquesta campanya s’ha convertit en una mandra. I diria que per als propis periodistes, farts de l’estat d’excepció que significa una campanya, en la qual, encara més que habitualment, han de fer d’altaveu i no de quart poder. Aquest ha dit això i l’altre li ha respost això altre. Es percep que els desplegaments especials han quedat reduïts, alertats per tot plegat (o afectats per la precarietat, que també podria ser). Quin sentit té que tots els candidats siguin entrevistats a tot arreu perquè venguin el peix? Un polític en mode campanya és pur avorriment.

De problemes n’hi ha molts. Cert. El que no hi ha és un debat constructiu

Vostès diran, i diran bé, que de problemes n’hi ha molts. És cert. N’hi ha un fotimer. I podem parlar de l’eix social ―començant per la vergonya de la penosa aplicació de la llei de la dependència― i podem parlar, si volen, de l’excepcionalitat del judici del Suprem, que és eix nacional, però que és molt més que això. De problemes n’hi ha molts. Cert. El que no hi ha és un debat constructiu. També podran dir que una cosa és el xou mediàtic, que també forma part de la política, i l’altre el fons. I també tenen raó. I podran dir que no tots són iguals. I també la tenen. Però que una cosa sigui veritat, no vol dir que l’altra sigui mentida.

Ara bé, tot això, que una campanya sigui nefasta, també és política. Potser és casualitat o potser Pedro Sánchez ―i Ivan Redondo― ja ho va pensar. Potser ja van calcular que els interessava que la campanya coincidís amb la Setmana Santa. Que el discurs pla del que Alberto Fernández en deia “la centralitat i la moderació” hi sortiria guanyant en una Espanya post xoc traumàtic econòmic i nacional i necessitada d’una treva. Potser ja van preveure que tots aquests discursos hiperventilats quedarien més en evidència. Aquests dies en què tothom penja les seves fotos davant de Notre-Dame els interessarà llegir l’últim llibre d’Éric Vuillard, premi Goncourt 2017, dedicat a la multitud anònima que va fer la Revolució Francesa. El 14 de Juliol és un poble que s’aixeca, petites heroïcitats de gent ordinària amb la seva bellesa tumultuosa. Però “la història és irregular, arrítmica, subterrània i entretallada”. Perquè “bé prou que s’ha de viure, s’ha de portar el timó, no ens podem insurgir sempre; necessitem una mica de pau per fer fills, treballar, estimar-nos i viure”. I em temo que estem en aquest interregne. En una primavera per viure. En una primavera que no és la del maig de l’11 ni la de l’octubre del 17. I que qui ho ha llegit millor, guanyarà les eleccions.